Reflexions en ruta: Què ens passa pel cap?

I aquí estem, desprès de 4 mesos en Ruta, al sud de la India, perduts en un mar de gent, sensacions noves, olors, costums i vides anònimes que passen davant nostre mentres caminem amb rumb desconegut però cap a un destí conegut.

O no?

I és que realment sabem on anem? Vintipocs, nascuts en la societat de les oportunitats, crescuts a la del treball dur, i actualment immersos en la de “busca’t la vida company”. Allà on mirem trobem un camí diferent per encarar la vida i tots són vàlids.

  • La Sophie, viatjant per Índia de granja en granja per aprendre sobre pericultura, per poder tornar a la seva estimada França i muntar-hi la seva pròpia.
  • L’Andrew, d’Estats Units, divorciat i amb una feina ben pagada deixan-t’ho tot per viatjar pel món en un últim intent de trobar-se a si mateix.
  • El Joan, un català que s’ha passat 3 mesos a Nepal reconstruïnt una escola que el terratrèmol va destruïr.
  • El Connor, de Canadà, viatjant pel sudest asiàtic buscant-se la vida com a músic.

I nosaltres, complint un somni desprès d’un dur estalvi i una mica d’empenta.

Però, què representa aquest viatge?

Hi ha qui ho veurà com unes vacances molt llargues. Altres ho veuran com un intent desesperat de fugir de la vida adulta, vivint en una bombolla condemnada a esclatar. Altres com un repte. I algú ho veurà una absurda bogeria.

I tots, o cap, tenen raó.

Ens hem adonat durant aquests 4 mesos de moltes coses, algunes que ja sabíem i que estem entenent millor, i altres que simplement desconeixíem.

Cada lloc té desenes de coses bones i un bon grapat de coses dolentes. Hem de ser generosos identificant-ne a ambdues bandes. Si som massa parcials, o massa crítics, mai ens endurem una justa impressió.

Som joves, i volem lluitar totes les causes. Però companys, no es pot. Calen soldats en tots els fronts, però no en totes les batalles. Si abanderes una idea justa, abraça-la i lluita per ella, però no t’estressis. Allà on miris hi ha feina per fer, i massa sovint ben aprop de casa.

Els viatges i les experiències són tan personals i únics, que comparar és sempre un absurd. Sempre coneixem a algú que ha estat a un lloc millor, que ha pagat menys, o que estarà un dia més que nosaltres a on sigui. Hi ha que viatja i treballa, qui va en moto, qui dorm en tenda de campanya o qui mai fa autostop. Cada motxilla (o maleta) és un món.

El món és immensament inabarcable. Ni en una ni en mil vides ho haurem vist tot. I com abans ho assumim, millor. Gaudim de cada nou centímetre de terra que trepitgem, i de cada persona que ens creuem, i resignem-nos amb elegància a perdre’ns d’altres. Sempre hi haurà nous llocs per explorar, i això es una gran notícia.

Som immensament afortunats d’haver nascut al cínicament anomenat “primer món”, de tenir la possibilitat d’aconseguir diners i de tenir un passaport que ens permet viatjar quasi lliurement per tot el món. A la India molts somiadors ens expliquen que els és impossible viatjar perquè la rupia està molt devaluada, a Jordània ens feien saber que amb la seva nacionalitat només podien visitar 5 o 6 països al món, i fins i tot hem conegut gent que per por a la reacció del seu entorn només podien centrar-se a casar-se i tenir fills. Valorem la nostra llibertat i aprofitem-la, tant per nosaltres com pel que anem trobant pel camí.

Però, i desprès què?

Hem deixat moltes coses enrere. Bé, enrere no, perquè com ens agrada dir, estem tornant a casa però pel camí més llarg. La Terra és rodona, i vagis on vagis sempre hi ha un camí per tornar.

Però que passarà desprès? Hi haurà un dia que despertarem d’aquest somni, d’aquesta bombolla que hem convertit en casa nostra, i tornar a la realitat serà tan inevitable com sobtat. Estarem preparats per això? Què ens espera a la tornada? Cartera buida, experiències plenes, i un ventall infinit de possibilitats per desenvolupar.

Volem trobar la manera de seguir viatjant?

Volem començar un projecte a la nostra ciutat natal?

Volem treballar a l’estranger?

Encara més, volem treballar?

Encara més (bis), podrem treballar?

Hem de reconèixer que això, ara mateix, ens espanta una mica. Però només una mica.

Hem après a identificar tot el que la societat espera, i no espera, de nosaltres. Però sincerament, nosaltres ja no esperem res d’aquesta societat. I això, potser i només potser, és un avantatge. Lluny de ser un missatge nihilista i desperançador, el que reivindiquem és obertura de ment.

El món és gran, les possibilitats incabables, el límit molts cops està en una línia marcada al terra. Ser professor de Yoga a Barcelona és complicat, però no t’imaginaries mai que senzill és a la India. Ser músic al nostre país és privilegi de 4 escollits, però a Canadà estaries subvencionat. Treballar al camp aprop de la teva ciutat seria impensable, però a Australia pots guanyar 20 dòlars la hora. Treballar en un hotel a l’estiu al costat de casa teva està molt sol·licitat, però a les Maldives manquen treballadors que parlin castellà.

I si tot això falla, emprèn. Si no trobes el que vols fer, inventa’t-ho. I si tot falla, agafa una motxilla i surt a buscar idees. Estan allà, esperant-te. Potser no les pots veure, o no les vols veure, o ambdues. Però hi són per qui les vol.

No estem reivindicant un viatge com el nostre, ni molt menys. Aquesta aventura nostra és només nostra i és només una d’entre milers de possibilitats que pots escollir. O no. Que ningú et digui el que has de fer.

Simplement atura’t. Mira al teu voltant. Agafa aire, i distància, i potser embranzida. I salta, encara que no sàpigues a on. Tenim molt temps per equivocar-nos però poc per gaudir dels encerts. Nosaltres l’hem encertat amb aquets viatge? Segurament si. Però queda camí per recórrer, tant en aquesta ruta com en d’altres que vindran.

Sigui quina sigui la teva ruta, serà bona. Però no tinguis mai por de recórrer-la.

T’ha remogut alguna cosa aquestes línies? Segurament no.

Però si la resposta és sí, espavila. Ningú es mourà per tu.

O si? Ningú ho sap. No serem nosaltres qui t’ho diguem.

Què fills de ruta, oi?

9 Comments

  1. Esteu vivint una experiència única, teniu la sort, o no, de haver-la pogut viure i de moment gaudir-ne. Segú que us canviarà. Aquestes experiències si no fan canviar a les persones és que no són persones.
    Sou uns valents d’haver emprés aquest viatge, ojalà jo hagués tingut aquesta valentia en el seu moment. La decisió que pengeu quant acabeu el viatge, pot ser encara no us la imagineu. Espero sigui la bona, la correcte per ser feliços.
    Va bé que de tant en tant feu una pausa per rebobinar i veure els pros i els contres, de les societats que visiteu o conegueu per persones que es creuen al vostre camí. I també els pros i contres de la vostra vida.
    Prou rotllo, seguiu caminant.

  2. Hay que vivir cada momento porque el tiempo no nos espera…. no podemos recuperar el ayer ni vivir el mañana, uno porque ya ha pasado y el otro porque no ha llegado aún, asi que es genial que estéis haciendo este viage… saber de otras formas de vida, de culturas, de gentes, etc… y abracéis el presente…. asi que adelante con vuestra “gira”.

  3. Les platges secretes o desertes tenen perills secrets. Permeteu que us doni un consell,…pregunteu abans per aquets “secrets” a la gent que les coneix. Jo he estat per platges on recomanaven ni entrar-hi, altres en que varies persones no aconseguien sortir per les corrents,…
    Disfruteu força de la vostra llibertat!!! veig que sou concients de la sort que teniu, i aixo es important.
    Quines vacances!!! Quina enveja!!!
    Petons

  4. Bones reflexions. teniu raó. Primer, teniu l’avantatge que aquí teniu una família que us espera. Hi ha molts que no la tenen.
    Segon, conèixer gent, costums i una mica de la llengua sempre enriqueix, ajuda a creixer.
    El futur? Ningú el sabem
    Esperar que tingueu salut i continueu el viatge a… fins…
    Amunt! Que diu una amiga.

  5. Es increïble llegir-te, quanta raó condensada en poques paraules.
    Espero que seguiu gaudint moltíssim d’aquesta experiència.
    Una abraçada molt forta!!!!

  6. He empezado justo hoy a leerme vuestro blog por recomendación de mi gran mejor amiga (algunos prefieren llamarla novia) y la verdad es que estoy encantado, tanto por el viaje en si cómo con el blog. Pero éste artículo ha sido la bomba. Habéis transmitido el miedo fundamental de la gente que, cómo vosotros, cómo yo y cómo mi novia, no podemos dejar de viajar. Por eso os recomiendo que os miréis maneras de monetizar el blog y diversas modalidades de negocios online que os permitan vivir viajando, y convertiros en nómadas digitales. Os dejo algunos links si os parece:

    https://viviralmaximo.net/negocios-online/
    https://viviralmaximo.net/historia-errores-afiliados/
    https://inteligenciaviajera.com/ganar-dinero-con-un-blog-mega-guia/
    https://inteligenciaviajera.com/informe-mensual-febrero-2017/

    Os recomiendo encarecidamente éstos cuatro artículos para luego ahondar más en el tema.

    Un abrazo chicos!

    Carlos Campu

    1. Hahahah parece que tu gran mejor amiga (o novia!) te ha recomendado bien =)

      Bromas aparte, muchas gracias por tu comentario. Nos alegra ver que hemos podido conectar aunque sea un poquito con el pensamiento de algunos de los que nos suelen leer, y más nos alegra si has ido a parar a nuestro humilde blog y te ha gustado lo que has visto!

      Tengo que decir que al bueno de Ángel Alegre lo tenía más que controlado, un grande y un pionero en esto de los ingresos pasivos. El otro blog parece muy interesante, estudiaremos bien todo lo que exponen y quién sabe, quizá en unos años podemos permitirnos el lujo de vivir en ruta con nuestro portátil en la mochila!

      Gracias por tu aporte, y seguimos en contacto!!

      1. jajajajjaja de nada! mucha suerte con vuestra aventura!

        Un abrazo y nos vamos viendo por aquí!

Comments are closed.

Close