Van Vieng, llacunes i coves quasi secretes

Arribem a Vang Vieng, capital del tubing, tot i que no tenim cap intenció de practicar-lo. Ens esperen uns dies d’explorar a tope amb la moto i descobrir tot el que ens pot oferir els voltants de Vang Vieng.

Dia 208 de viatge

Van Vieng, 34º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell de energia: 100%

Baralles: 9

Ens havíem instalat desprès de donar mil voltes a una guesthouse humil regentada per una família bastant adorable, i el preu ens havia convençut desprès de comprovar que la ciutat, en comparació amb Luang Prabang, semblava més cara.

Les primeres impressions al recórrer els carrers de Van Vieng era que es tractava d’un punt de trobada per amants de la festa en general, i de l’alcohol en particular. Turistes borratxos, o amb ressaca, o ambdues, centenars de restaurants oferint hamburgueses, cervesa o cubates, Era la capital del Tubing.

Amb ganes d’explorar

Del què?

Els lectors més donats a la beguda ja sabran de què es tracta. Bàsicament és una activitat que consisteix a agafar un flotador de grans dimensions i deixar-se portar per la corrent d’un afluent del Mekong. La gràcia és que durat tot el recorregut, l’intrèpid navegant es trobarà amb bars a la riba del riu que li llençaran cordes, per portar-lo fins al local i vendre-li begudes i segurament altres substàncies divertides.

Aquesta genial idea va agafar cotes de popularitat molt altes uns anys enrere, però òbviament, tots els factors jugaven a que quelcom dolent passés algun cop.

L’any 2011, 22 turistes morts ofegats al riu, van servir de petit avís per limitar l’activitat. Alló va fulminar una gran majoria de bars que estaven sense permisos, i ara la cosa s’ha controlat bastant. No obstant, continua sent el principal motiu d’assistència d’una gran part dels visitants.

Era el nostre cas? Pos no.

Desprès d’esmorzar i acompanyats dels argentins, lloguem una moto cada parella i marquem unes quantes parades al mapa del móbil. Seria un dia llarg però molt complet.

Vang Vieng moto
A l’aventura!

Comencem a conduïr, i el primer que ens crida l’atenció són els paisatges salvatges que tenim a banda i banda, els millors des que estem a Àsia, i que ens fan una idea que la quantitat de selva i muntanya que hi ha al nord de Laos. Els núvols baixos es trenquen i deixen atravessar pels cims dels turons que amb una majestuosa jungla s’alcen imponents, oferint un espectacle per la vista que no podem deixar de fotografiar. Només agafar una moto i allunyar-se uns kilòmetres de Van Vieng ja valia la pena. No podem recomanar-ho més.

Desprès d’una estona de plaer visual, arribem a un camí de terra que es fa estret, i ens aturem davant l’entrada a una cova anomenada Pha Thao, molt apartada de les conegudes. Una cabana molt petita amb un home a dins que ens ven l’entrada (1 euro) i un frontal per veure-hi a dins. La cova en si, tota per nosaltres. No ens esperàvem que fos tan gran per dins. La foscor era absoluta, i amb els frontals tenim oportunitat de veure, entr altres coses, aranyes gegants. Passem una bona estona a dins, aprofitant que no hi havia ningú i es podia viure l’atmosfera de la cova sense soroll ni molèsties. Ens va encantar.

Les coves són impressionants

Seguim amb la moto, passant una vila petita on els nens ens saluden al passar, entre estranyats i emocionats per veure gent diferent, fins arribar a un revolt on uns 150.000 turistes coreans s’acumulaven en grups immensos que ens desperten certa curiositat. Avancem uns metres per un camí de terra fins arribar a un cartell on anunciaven una activitat incerta en tailandès, amb algunes jaquetes salvavides i frontals penjats al voltant.

Ens informem de què és el que ofereixen: espeleologia barrejada amb tubing. Davant la nostra incredulitat, assenyalen un grup dels 600 que hi havien, que estava començant l’activitat. S’asseien en un flotador gegant i entraven a una cova inundada d’aigua, i mentres t’arrossegaves amb una corda cap a l’interior de la cova podies explorar-la de la manera més curiosa i absurda que mai havíem imaginat.

Va ser molt divertit

No cal dir que vam fer fila posant cara de coreans, i vam unir-nos al un dels exèrcits grups d’asiàtics, per entrar a la cova. Com a curiositat bé, però el fet de ser un dels 498276 flotadors que “exploren” la cova convertia l’activitat en quelcom més divertit que interessant. Recomanable si hi passes per davant.

El camí va seguir fins arribar a davant de l’entrada d’una cova que no sortia al mapa. I va ser aquí, explorant les entranyes de la cova amb una sola llum del mòbil, on vam experimentar un episodi bastant misteriós i encara inexplicable que no ens vam treure del cap en dies. Parlarem d’aquest fet en els propers mesos al ritme que anem els propers dies.

Algún dia havia de passar

Una cova més abans de marxar: ens hi vam passar més d’una hora. Sense guia, sense llums, i sense senyals d’haver sigut explotada per ningú. Ens vam perdre per tres o quatre camins diferents, descobrint sostres brutals i esplanades immenses, en una cova viva i activa que ens va deixar sense paraules.

 

Caiguda amb la moto: si. Però cal posar tres fets per davant:

  • És el primer cop
  • Hi havia cinc dits de fang, plovia, i no es veia res
  • Les rodes relliscaven i ja havíem salvat més d’una quasi caiguda.

Res greu ni nosaltres ni la moto. Més mal es va fer el terra. Ha!

Al tornar amb la moto, conduïm 35 minuts sense llum de nit patint per la nostra integritat física fins que el senyor de la tenda de motos ens ensenya que el botó estava a l’altra banda. Ben jugat, senyor de la tenda de motos… ben jugat…

Sopant, la Patri troba un gat abandonat que tindria unes 2 setmanes, i el salva de la pluja. Tot i que insisteix a que dormi a la nostra habitació, em nego rotundament per raos d’higiene i salut. Em poso seriós, si dic que no és que no, és igual el que insisteixi.

No cal dir que desprès d’aquest dia tan llarg, els tres ens vam dormir instantàniament…

Dia 209 de viatge

Van Vieng, 38º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Ens despertem tots tres, la Patri jo i el gat rescatat, que s’ha portat sorprenentment bé, i li busquem abans d’esmorzar un raconet segur on ens pugui esperar. Li construïm una caixeta i el deixem davant de la casa de la família que porta la Guest House, esperant que els faci pena i l’adoptin. Com a mínim sabem que estarà bé.

Ens vam enamorar del gatet

Agafem les motos de nou, desprès d’esmorzar i esperar a que pari de ploure, cosa que passa passades les 11. Amb la panxa plena de baguettes, conduïm una estona seguint el mapa i arribem a la zona on sabem  que hi ha algunes coves xules. Però sembla que el plat fort en el vam menjar ahir… La primera que volem visitar, la Bee cave, no l’aconseguim trobar desprès d’arribar a una finca privada i saltar la tanca darrere de la qual, segons el mapa, estava la cova. La segona, la Water Cave, ens duu 15 minuts per un camí de plantacions d’arrós i un pont tibetà, per acabar finalment a un forat al terra amb una piscina natural a dins, a la que ens fiquem en un flotador. Ni rastre de turistes, però, en tot el trajecte.

Cansats de tanta cova, canviem de plans i conduïm fins a la zona de llacunes. Les “Blue Lagoons”, conegudes per atraure visitants gràcies a la seva bellesa natural i la seva aigua fresca provinent de les muntanyes, s’havien convertit en un imprescindible per qualsevol visitant al país. Tot i que el temps no acompanyava, decidim acostar-nos-hi

Un bon lloc per passar l’estona

. Al arribar ens trobem amb un lloc preparadíssim pel visitant, amb estructures per saltar a l’aigua, taules, cadires i pàrking per les motos. Tot i així, l’entrada era molt assequible i estàvem pràcticament sols. Desprès de tot el dia empassant terra i pols amb la moto, agraïm com mai poder saltar des dels 10 metres de la plataforma de fusta que  trobaves davant de la llacuna. Passem una estona refrescant-nos abans de decidir marxar.

L’últim tram, parant per dinar i gaudint dels paisatges com era habitual, els fem amb la pluja trepitjant-nos els talons, la qual cosa no ens feia gaire gràcia anant en moto. Finalment arribem secs al poble, i descobrim que el gat està perfecte, gran noticia. Torno a sentir-me ignorat per la Patri mentre ella dona tot el seu amor al gatet, i decidim que dormirà a la nostra habitació una nit més.

Demà haurà de començar a espavilar.

 

Dia 210 de viatge

Van Vieng, 38º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

3 són multitud, però si el tercer és un gatet de 3 setmanes tampoc molesta tant.

Deixem el compi felino amb la família de la guest house, que ja han assumit que “se’l queden”, i ens quedem infinitament més tranquils sabent que el cuidaran.

La llacuna natural

Avui ens queden dues llacunes per visitar, així que anem directes a buscar-les. Tornem a recórrer les carreteres que ja coneixíem a aquestes alçades, i desprès d’uns 35 minuts de paisatges arribem a laLagoon num 3.” La majoria estan numerades i faciliten la localització, i amb aquesta va ser bastant  fàcil. La llacuna en si no tenia res especial, l’entorn això sí era espectacular, rodejat de selva. El millor, però, una tirolina que et permetia tirar-te de mil maneres a l’aigua. Fem el mico tot el matí, gaudint de l’aigua freda i el sol, abans de decidir posar-nos en marxa de nou. Aquest cop sí, amb una pinta de pluja brutal, conduïm fins la “Lagoon num.5”, la única que es mantenia intacta sense tirolines ni restaurants.

Pluja i més pluja

Un forat gegant i salvatge al peu de la muntanya al que, per desgràcia, arribem amb el temps massa hostil. Vent i una mica de pluja que ens aparten de l’aigua, mentre visitem una cova que estava al mateix recinte inundada i bastant inaccessible. Una bona manera d’acabar el dia.

Fugim de la pluja directes a l’hostal, i tal com arribem a l’habitació es desencadena una tempesta brutal, que per sort veiem des de la finestra.

Demà té una pinta de dia gandul que flipes…

Dia 211 de viatge

Van Vieng, 38º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Tal com vaticinàvem, i sense que poguem posar-hi remei, la pluja protagonitza tot el dia i converteix la nostra última estada a Van Vieng en una cursa per refugiar-se de la pluja i el vent.

La família que va adoptar al gatet

Desprès d’esmorzar, anem directament a agafar l’ordinador i busquem una cafeteria (o quelcom que s’hi assembli) on passar  el dia.

I així passen les hores. Bevent café en un local amb l’aire condicionat a temperatures antàrtiques, actualitzant aquest blog que ara llegeixes, amb una tempesta fora que col·lapsaria qualsevol ciutat europea i amb la meravellosa sensació d’haver vençut al clima, sabent que tot el que volíem visitar estava completat.

Desprès de dinar, passem per l’oficina on comprem els tickets per anar a la següent ciutat, Pakse.

Serà la nostra última nit aquí, així que ens acomiadem del gat i de la seva nova família que amb tanta sort l’ha volgut adoptar.

I és que, de tant en tant, las cosas van vieng. 

 

Dia 212 de viatge

Van Vieng, 38º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Estem molt acostumats a afrontar llargues hores de viatge en bus. Però fins ara, mai havíem gaudit d’un llit DINS del bus.

Tots els autobusos haurien de ser així

Anem per parts.

Esmorzem a Van Vieng, i portem les motxilles a l’agència des d’on ens mouríem per arribar a l’estació de bus de Pakse. Allà, un tuktuk ens porta fins al minibus, que s’omple de gent, i condueix un parell d’hores fins a Vientianne, la capital.

Fins llavors tot normal. Dinem, comprem sopar, i esperem el següent bus. La nostra sorpresa va ser, però, al entrar-hi. Sabíem que existien, sobretot a l’India, però mai havíem agafat cap. En comptes de seients, el que hi havia a banda i banda eren llits dobles amb manta i coixins, on podies dormir tot el trajecte fins a destí. Us deixem fotos per a que veieu com eren.

Total, que anàvem tan còmodes que quasi ens va saber greu arribar.

Posats a passar 13 hores en un bus, no se’ns acut millor manera.

   

 

1 Comment

  1. Bones exploracions, devia ser molt bonic.
    Per la Patricia que no s’acosti tant als animals, com ja li vaig dir, poden fer més mal que bé i encomanen enfermetats que no donen simptomes, fins que corremi tots. Sergi, que amb això no et torni a guanyar.
    Fotos molt boniques.

Comments are closed.

Close