Don Det, 4.000 illes i 30 convidats no desitjats

Última parada de Laos: les 4.000 illes. Ens esperen uns dies de calma, gaudint dels paisatges que aquest enclavament ens regala, de postes de sol difícils de creure, i perquè no dir-ho, de un contacte massa (realment massa) proper amb la natura…

Dia 219 de viatge

Pakse, 38º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Com ens costa matinar…

Però què hi farem, hem de marxar. Ens rentem la cara amb l’ínfim rajolí d’aigua que surt de la pica medieval de l’habitació…”rústica” en la que hem estat dormint, diem adèu a les aranyes del lavabo, paguem a la propietària de la guest house (ambdues més antigues que el propi país), i pugem a la furgo que ens recull a la porta. 

Agafem el petit vaixell que ens porta a Don Det

Uns metres de conducció més enllà, pugem a una minivan per deixar-nos portar durant 4 hores per les carreteres ajustades d’aquest regne d’elefants que és Laos, per, desprès d’un parell de parades escatològiques necessàries, arribar a un descampat.

Baixem, i esperem indicacions, que mai arriben. Fins que deu minuts desprès, el conductor es digna a fer senyals amb la mà cap a una direcció incerta. Allà, acompanyats de deu guiris igual o més perduts que nosaltres, encarem els prop de 1500 metres que ens separaven d’un vaixell que, a jutjar per l’aspecte, desafiava totes les lleis de la física mantenint-se a la superfície. Petit, estret, i tan fàcilment enfonsable que no podíem parar de somriure. 15 minuts desprès que el sorollós motor es posés en marxa, desembarquem finalment, a Don Det.

Aquesta regió de Laos s’havia convertit amb el temps en un refugi per viatger tranquils i grup d’amics que desitgessin un lloc diferent on allargar la seva estada a Laos. La regió, 4.000 illes, fa referència a un tram del Mekong que es bifurca en infinitat de afluents que, més endavant, es tornen a unir. Aquesta divisió produeix illes “naturals”, algunes grans com un poble i altres que amb prou feines acollien uns quants arbres i arbustos. De fet, la majoria desapareixen en època de pluges engolides pel torrent d’aigua. Don Det, la més coneguda, era honestament petita, tant que podies donar la volta sencera a l’illa en bici en poc més de 20 minuts.

L’aigua del riu no és gaire clara…

Comencem a caminar i a buscar allotjament, fins que després de descartar uns quants trobem uns bungalows aparentment nets, on decidim que passarem els propers cinc dies. Just davant tenim un restaurant amb vistes al riu i està en la zona tranquila, una mica apartat del centre. Un cop hem deixat les motxilles, explorem una mica la zona per fer-nos la idea. Cap sorpresa: animals lliures pel carrer, gent somrient, turistes desubicats i molts locals orientats al viatger. En temporada alta deu estar plena, però per sort per nosaltres, no és el cas.

Dinem al mateix restaurant on ens allotjem, un curry bastant bo, i deixem passar les hores de la tarda descansant del viatge en bus d’avui. Després de sopar, comprovem que l’habitació està perfecta i neta per poder-hi dormir.

Mai haguéssim imaginat la mena de visitants que tindríem l’endemà.

 

Dia 220 de viatge

Don Det, 39º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Hem dormit bé, i la calor del bungalow ens convida a sortir a agafar aire fresc. Són les deu i fa una calor insuportable. Al final, estem al sudest asiàtic i es el que hi ha.

Dia de bici

Desprès d’esmorzar decidim llogar una bici i voltar per la illa. De fet, sense adonar-nos ja havíem completat una volta sencera. Només hi havia dos camins: o donar la volta o travessar-la pel mig. Vam donar tres voltes i vam atravessar-la un cop. Estem en una forma excel·lent? No, és que la illa és realment petita.

De camí trobem vaques, camps d’arròs immensos, casetes locals molt humils, pescadors, i en general verd, molt verd. A la tercera volta, parem a refrescar-nos i dinar en un restaurant a l’extrem oposat de l’illa, i gaudim d’un àpat merescut abans de tornar. El sol apreta fort, així que tal i com deixem les bicis ens dutxem a consciència per refrescar-nos, i sortim a voltar abans d’anar a sopar. Contemplem la posta de sol, espectacular, i mengem davant del riu per, finalment, ficar-nos al nostre adorable bungalow i descansar de tanta bici. 

Està ple de búfals d’aigua

Ja rodejats de foscor, escoltant els sorolls de la nit en un lloc salvatge com és on érem, un sobressalt destorba el silenci i una Patri alterada encèn el llum. Què passa??

Afirma que tenia alguna cosa al cabell, i que era gran i fastigosa. “No pot ser home, ho hauràs somiat!”. Però no, res de somnis. Just al capçal del llit, a uns escassos centímetres d’on teníem el cap feia uns instants, una enorme, gegant, horrible panerola (acostumeu-vos a que “cucaracha” es diu així en català) ens mirava amb culpabilitat des de baix, i sense cap intenció d’anar-se’n. Parlem d’un insecte desproporcionat, la més gran que mai havíem vist, i havia pujat fins al nostre coixí. Podeu imaginar que, tot i fer-la fora, no vam dormir en tota la nit…

Dia 221 de viatge

Don Det, 39º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Ens despertem amb la horrible sensació de no haver descansat en tota la nit, i encara traumatitzats ens agafem el dia lliure. Què vol dir això? Que farem una mica de pijos, en honor al noble origen de l’Eixample de la Patri, i ens donarem un homenatge.

Després d’esmorzar i encara amb el trauma de l’invasió d’ahir al cos, caminem fins a l’únic hotel de l’illa i paguem un ticket per fer servir la piscina. La resta és història.

A vegades necessitem coses així

Passem tot el matí remullant-nos, gaudint de l’aigua sota el sol criminal del migdia, i sortim just a temps per esquivar una imprevisible tempesta de les del sudest que comença a descarregar amb ràbia sobre el sostre del restaurant on dinem. Un matí duríssim.

Amb previsió de pluja tota la tarda, aprofitem per avançar feina del blog una estona fins que, de sobte, tota l’illa s’apaga. Tal qual. Quelcom habitual amb les tempestes que tota l’illa es quedi sense energia, i tothom es resigni a una foscor invasiva i duradora. Un parell de cerveses davant del riu, ara ja ben de nit i una conversa d’aquelles de divagar durant hores ens distreuen del nostre objectiu principal: eliminar els invasors de la nostra habitació. Un pla arriscat, sens dubte…

Decidim ruixar tota l’habitació amb el producte anti-paneroles (si, sona raro, us acostumareu…), i esperem a l’hora de dormir a veure què passa.

Greu error.

Com a contraatac, totes les paneroles surten del seu amagatall, algunes moribundes pel producte, altres passejant-se per l’habitació amb aires de superioritat. No exagerem si aquell dia en fem fora unes deu o dotze, majoria de la mida d’una mà. Buscarem si algú està bolcant residus radioactius al Mekong, perquè aquelles talles no son normals.

BONUS: com l’única part que no havíem ruixat (lògicament) era el llit, endevineu a on volien pujar totes. Si. Bona nit.

Dia 222 de viatge

Don Det, 39º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Dormim pitjor que la nit anterior, en tensió i sentint sorolls tota l’estona per l’habitació. Ha passat de ser una anècdota divertida a una autèntica tortura nocturna. Ens quedàvem pel preu, i perquè  l’habitació en si estava bé, però havíem arribat al límit.

Creuant el pont que separa les dues illes

Avui hem decidit tornar a agafar una bici i creuar a l’illa veïna, Don Khong. Més gran, més tranquila, menys turística, i amb un parell d’atraccions naturals que havíem de veure. Pedalem fins l’entrada a l’illa, connectada per un petit pont a Don Det, i paguem l’entrada que, en teoria, servia per mantenir-la neta i cuidada. Un cop allà, avancem fins una zona que anunciava catarates. Era un tros del riu on es feia estret i irregular, i la immensa quantitat d’aigua que queia sumat al terreny escarpat per on passava creava algunes cascades que deixaven palesa la força amb la que baixava el Mekong. Passegem per la zona, verda i natural com tot el país, i agafem les bicis de nou per fer una volta completa a l’illa.

Les cascades de Don Khong

Considerablement més gran que Don Det, i amb els camins molt menys preparats, passem entre plantes i arbustos esquivant branques i teranyines fins al punt que, en moments puntuals, ni tan sols vèiem el terra. Arribem a l’altra banda i completem la volta entre arbres i més plantes, i la calor comença a fer-se insuportable. Comprem aigua i acabem la ruta creuant a Don Det de nou, on dinem morts de gana i reposem esperant la posta de sol. Aquest cop la veiem des del port de Don Det. Bé, dir-li port és molt optimista. El tros de sorra on atracaven els petits vaixells.

Aquella nit, però, vam perdre una batalla. I probablement la guerra.

Llogar una bici és un bon pla en aquestes illes

Canviem d’estratègia i decidim no usar el producte anti-paneroles (ara ja no sona tan estrany, no?), ja que les havia alterat i excitat completament la nit anterior. Tot romania en calma i tranquilitat ja de nit, sense ni rastre de les compis.

Abans d’apagar el llum, i amb un somriure de tranquilitat de saber que per fi estaríem tranquils, la Patri decideix anar al lavabo abans. Obre la porta, i queda paralitzada. “Hi ha alguna cosa?” “No, no…” Pregunto de nou. “Bé, potser si…”

Tres de les més grans passejant-se per la pica i terra del nostre lavabo, tan grans que no podíem creure-ho. Tanquem la porta resignats, avui serà l’última nit... Mentre no pugin al llit…

Aquest va ser el nostre llit…

Apaguem el llum. Sento un soroll, famiiliar. Encenc el llum i enfoco als peus del llit. Res de res. De sobte, una antena. Cridem. La molt desgraciada ha pujat al llit i ve cap a nosaltres. Avortem el pla.

Ens han guanyat.

La fem fora, a ella i a una altra que surt a veure què passa. Del nostre capçal. Són les 00:00, no sabem on dormir. De sobte, la solució. Treiem coixins i mantes a fora, i preparem les dues hamaques que tenim al porxo, penjades d’una corda. Quin remei.

I així, els dos derrotats, dormen en una hamaca amb un coixí i una manta, a l’exterior, amb vistes al riu i amb un bungalow infestat de paneroles a les seves esquenes.

Què bonic és viatjar, deien…

Dia 223 de viatge

Don Det, 39º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

A primera hora, de fet, amb el primer raig de sol que ens dóna a la cara, sortim de l’hamaca amb l’esquena destrossada i correm a fer les motxilles. Fem el check out a la del restaurant, i com zombis caminem cap a uns apartaments que ja teníem controlats i que era impossible que tinguessin cap insecte a dins. Era un edifici normal, no una cabana feta a mà a sobre d’un niu de paneroles.

Una habitació sense cuquis

Deixem les motxilles allà, esmorzem per la zona, i passem la resta del dia descansant amb la tranquilitat que res pujarà al llit ni se’ns enredarà al cabell.

Comprem els tickets per anar cap a Bangkok l’endemà, dinem en un lloc nou on la propietària ens regala una pulsera de la sort, i prenem alguna cosa en un bar al costat de l’apartament. Celebrem que dormirem bé veient una peli amb el bon wifi que teníem, i dormim tan relaxats que som conscients per fi de la sort que tenim de no lidiar amb això a diari.

En el nostre top 5 de pitjors moments del viatge (ja ho publicarem més endavant), l’episodi de les cuquis, com es coneix ara entre nosaltres, ocuparia un lloc destacat.

No volem jutjar la nostra estada a Don Det per això, però ens costarà d’oblidar. Fins ara havíem dormit amb gatets i gossets, però mai haguéssim imaginat que acabaríem compartint llit amb una fastigosa, despreciable i repugnant “cucaracha”.

Ara ja sabem com es deu sentir l’Ana Botella.

 

 

2 Comments

  1. Un viatge al sud-est asiàtic, ha de tenir un capítol de “cuquis”! 😜
    Heu de seguir escrivint! Que jo estic realment enganxada! Forçaaaa guapooossss!!!

  2. Vaja nits! Quin nfàsstic. Potser si haguessiu posat un tros de menjar o llet al terra, haguessin anat allà. Valia la pena anar més pel riu? Tot el paisatge deu ser igual. Ja sé que es de fa temps, aquest escrit, Ara ja sou ben lluny.
    Cansa tan de deambular per llocs semblants.

Comments are closed.

Close