Picades, patades, i un menú excel·lent

Dia 269 de viatge

Bangkok, 37º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs. Olga: 26

Després d’una nit amb un malestar bastant notable, fem les motxilles (bé, jo ja la tenia feta, són el Sergi i la Patri que comencen a buscar totes les seves coses per l’habitació) i marxem de l’hostal. Si, sóc l’Olga, i aquests dos han aprofitat la meva estada amb ells per encarregar-me un post i així no fer-lo ells.

El que m’havien dit al marxar de l’hostal, és que anàvem a comprar els bitllets de bus per anar fins a Koh Tao, i que tots els meus mals desapareixerien en aquesta illa paradisíaca, això és el que m’havien dit. Total, que per anar a comprar aquests bitllets, havíem d’agafar un bus, que era el que més em venia de gust. Després de més de mitja hora de trajecte, baixem, i decideixo que és el moment de buidar una mica el meu equipatge, és a dir, que vomito. El viatge en bus havia anat genial.

L’illa paradisíaca haurà d’esperar

Sort que marxem a unes platges increïbles. Que bé. Era la 13:00 i comencem a caminar per una carretera bastant bonica rodejada de selva, desitjant comprar ja els bitllets i seure en algun lloc per descansar i recomposar-me una mica, quan de sobte, un cartell gegant anuncia: GYM MUAY THAI. Quan m’adono, tinc al Sergi i a la Patri mirant-me amb la cara més o menys igual de descomposada que la que jo tenia al baixar del bus, i em diuen:

  • “Hola Olga, estarem 3 dies i mig entrenant, menjant i dormint aquí. Per cert, en mitja hora comença el primer entrenament. Per cert, la primera part de l’entrenament és sortir a córrer. Per cert, estem a 38 graus.”

Després d’assumir que portava uns dies sense menjar absolutament res, amb el cos malament, la panxa regirada, i que acabava de vomitar, assumeixo també que no estàvem anant a una illa paradisíaca i que tot havia sigut un gran pla creat per dos dissimuladors professionals, que no parlaven en veu baixa quan creien que jo no els mirava i que sobretot no feien cares rares durant tot el camí.

Tot i que dissimulessin fatal, la sorpresa va ser totalment inesperada. El Sergi i jo feia un any que havíem deixat de donar classes d’arts marcials, i també d’entrenar, i per tant sabien que les meves ganes eren immenses. Viuríem durant 4 dies en un gimnàs de Muay Thai a Tailàndia. No m’ho podia creure.

A entrenar dur!

Tampoc tenia molt temps per emocionar-me, ja que en mitja hora havíem d’estar ja tots preparats per sortir a córrer. Pugem a la nostra habitació per canviar-nos i baixem preparats. Al acabar de córrer, suar en quantitats industrials, i perdre mig pulmó, començava l’entrenament de veritat al gimnàs. Després d’infinites rondes de pads, explicacions en thai/angles, crits dels lluitadors a sobre el ring i un cansament incommesurable, acabava el nostre primer entrenament de Muay Thai. Ah no, faltava la part física.

Doncs això, després de morir, ens esperava una dutxa merescuda. Eren les 19:30, estàvem nets i ens esperaven al mateix tatami del gimnàs per sopar: Ous dins d’una sopa, arròs al curry picant, sopa de verdures crues… Aquest era el nostre increïble i esperat sopar.

Després d’experimentar amb tanta varietat de sabors i aromes, vaig anar directe a un supermercat que estava a 5 minuts del gimnàs per poder menjar alguna cosa. Amb un gust normal. Amb una olor normal. Al tornar al gimnàs vam estar parlant una estona amb alguns companys que també havien anat uns dies a entrenar i vam marxar a l’habitació. I en 5 minuts, estàvem els 3 dormint.

 

Dia 270 de viatge

Bangkok, 37º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs. Olga: 33

Ens aixequem a les 6:30 amb molt bon humor, ja que a les 7:00 començava l’entrenament. Veig que tinc 2 o 3 picades a la cama, i 4,5,6, 50. El Sergi i la Patri mirant-se seriosament, comenten que podrien ser bedbugs, uns bitxos que viuen als matalassos. Vaja, quina mala sort. Tampoc tenia molt temps per lamentar-me sobre això, ja que el nostre entrenament ens esperava.

La Patri es desperta amb malestar i després de vomitar algunes vegades, decideix que la millor opció és no entrenar. I estirada i tancant els ulls per tornar a dormir, ens diu adèu des del llit.

No hi ha temps per queixar-se als entrenos

Després d’un altre increïble entrenament, a les 9:00 ens anem a dutxar i tornem per gaudir d’un espectacular esmorzar: Ous dins d’una sopa, arròs al curry picant, sopa de verdures crues…  Sense comentaris. El menjar de Tailàndia em té enamorada. Després d’esmorzar demanem si us plau que em canviïn el llit per a que no em tornin a picar, i després d’aconseguir-ho, ens quedem dormits ens menys d’un minut.

A les 14:00 ens sona l’alarma, ja que ens espera una altra sessió. Seguim entrenant amb el nostre estimat coach, que ens acull amb un gran somriure i amb mil coses per ensenyar-nos i també amb rondes inacabables i bronques constructives. La Patri havia vingut a l’entrenament perquè es trobava una mica millor. En un moment en que estàvem els 3 junts, ve a presentar-se un noi negre de 2 metres d’alt i d’ample i ens explica que ha nascut a Portugal i que esta vivint a Macao. Ens pregunta el nostre nom i tot seguit diu:

  • “Yo soy Joao.”

La Patri, dissimuladament, es gira cap a mi i em diu:

  • Ah, mira, es diu Joan!

Després d’aguantar-me el riure i intentar dissimular davant d’en Joao/Joan, ens acomiadem ràpidament i pugem a l’habitació. Al recordar els fets, l’atac de riure dels tres és inversament proporcional a la gracia que li hagués fet al Joao/Joan, si ens hagués sentit.

El team

Després de 10 minuts de broma, ens dutxem. Baixem a gaudir d’un bon sopar. Aquesta vegada si que si, hi havia carn a la planxa i arròs amb tomàquet. No, és broma. Hi havia el mateix que el dia anterior. Què bé.

Al acabar, uns quants anem a comprar al supermercat. Però abans la Patri tenia alguna cosa que aportar. Quan ja estàvem tots a la porta per sortir, apareix un alumne francès i es presenta, cadascú diu el seu nom, i quan arriba el torn de la Patri:

  • Soy Patri.
  • Bazil.
  • No, no, Pa-tri.
  • Ya, pero yo Bazil.

Després d’un segon atac de riure, a la cara del pobre Bazil, apuntem aquest segon esdeveniment per recordar-lo durant tot el mes que ens esperava. Anem a l’habitació i triguem ens dormir-nos el mateix que el dia anterior.

 

Dia 271 de viatge

Bangkok, 37º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs. Olga: 39

A les 7 sona l’alarma per anar a entrenar amb el coach. Cal remarcar que un terra ple de roques hagués sigut molt més còmode que els nostres llits, és a dir, que ens aixequem amb un mal d’esquena innecessari.

Foto amb l’entrenador nacional

Després d’entrenar i aprendre noves coses, dutxa i a esmorzar. Endevineu vosaltres mateixos què és el que hi havia. Endevineu també quant vam trigar en dormir-nos després d’esmorzar. A les 14:30 baixem a entrenar per última vegada, ja que al dia següent si que marxàvem a la nostra esperada illa, Koh Tao. Ens cansem i suem a més no poder, fem alguns vídeos i fotos de postureo i ens anem a dutxar. Mentre estàvem sopant tranquil·lament, una abella va decidir que el millor lloc per aterrar amb el seu gegant fibló, era a la meva cama. I sí, em va picar.

Després d’un petit atac causat per la picada i pel fet que tenia 3 o 4 abelles al meu voltant, em vaig ficar al despatx del gimnàs. Els veterans em van donar dos ibuprofenos, crema i gel en menys de cinc segons, i em vaig començar a calmar. Cal remarcar que tot això va passar sense que jo cridés, corres o plorés pel gimnàs. Això no va passar. Mai. El que si que va passar és que vam marxar a dormir perquè estàvem rebentats.

Dia 272 de viatge

Bangkok, 37º

Nivell de nostàlgia: 722%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs. Olga: 45

Avui era el dia de marxar i d’acomiadar-nos dels que han sigut els nostres companys durant 4 dies. El taxi ens ve a buscar i ens porta fins a Koh San Road, el carrer més turístic de Bangkok. El primer que fem és comprar els bitllets de bus i ferry fins a Koh Tao. Eren les 11:00 del matí i el bus sortia a les 19:00 de la tarda.

Kahosan road

Teníem temps de sobres per perdre’ns pels carrers plens de tendes. Oi que si Sergi? Després d’unes quantes voltes, decidim dinar, jo opto per un menjar sa, lleuger i sobretot tailandès. McDonalds. Quan jo acabo, el Sergi i la Patri van a per un Pad Thai. Desprès de dinar i de donar unes quantes voltes més, es posa a ploure bastant i decidim entrar a un bar a prendre alguna cosa. A les 18:00 anem al punt de retrobament i surt el nostre autocar. Vam agafar el millor lloc, ens vam reclinar cap enrere i ens vam posar una sèrie. Després d’intentar dormir i no poder en tot el trajecte perquè el conductor i un boig es va posar a parlar durant les 6 primeres hores, l’autocar para i el conductor ens diu cridant que són les 2:00 de la nit i que parem 30 minuts a sopar. Després d’aquesta parada cruel i innecessària, tornem a l’autocar.

A fer nit al bus

A les 5:00 del mati arribem al port on ens esperava el nostre ferry que ens portaria fins a Koh Tao. Però el que no sabíem és que el ferry sortia a les 8:00 del matí. Ens esperaven 3 hores a unes taules que hi havia davant del port, de nit, morts de son i morts de fred.

A les 8:00, per fi, comencem a entrar al ferry i a deixar les nostres motxilles. Quan entrem directes a trobar els millors seients per estirar-nos i dormir, notem que l’aire condicionat està a -30º i a una potència de 10000 sobre 10. Seria un viatge curiós. Després de tapar-nos amb el que podíem i intentar dormir durant les 3 hores de viatge, mirem per la finestra, i tots els nostres mals havien desaparegut. Un paisatge increïble, meravellós, al·lucinant i paradisíac, ens esperava davant nostre.

Koh Tao, anem a per tu!

1 Comment

  1. Vaja dies més moguts, a sobre amb vòmits. Encara que us ho veu passar bé,.
    Me’n alegro que els dos germans hàgiu pogut estar junts, encara que amb baralles,,, ja, ja

Comments are closed.

Close