Koh Tao, un Open Water i dos Advance

Arribem per fi a Koh Tao, i ens morim de ganes d’explorar la primera illa tailandesa que visitarem. És hora de bussejar, conduïr moto, i gaudir de platges de postal. Ens encanta el sud de Tailàndia!

Dia 273de viatge

Nivell de nostàlgia: 759%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs Olga: 54

Després de 3 hores en aquell ferry ple de guiris borratxos (valgui la redundància), turistes mig adormits, i un aire condicionat criminal que hagués fet morir d’hipotèrmia a un esquimal, divisem terra per fi. Bé, nosaltres no divisem res perquè estàvem dormidíssims, però el grup d’ anglesos alcohòlics (valgui la redundància de nou) comencen a cridar i fer sorolls d’una manera diferent. Descartant la presència de micos a Koh tao, volia dir que havíem arribat.

Arribem a Koh Tao, el que veiem ens agrada

Koh Tao és la més petita de les tres illes que destaquen al mar de Tailàndia. No té aeroport, la qual cosa fa que encara no estigui massificada, tot i que sols, el que es diu sols, tampoc estàvem. El port es trobava al sud de l’illa, i això havia fet créixer el poble de Baan Mae Haad amb desenes de guest houses, restaurants i tendes de souvenirs. No obstant, Koh Tao és coneguda per ser una de les capitals asiàtiques del busseig per excel·lència.

El sol havia sortit i il·luminava una platja de sorra daurada, rodejada de palmeres i arbres alts i tan verds que feia mal a la vista. L’aigua turquesa donava la benvinguda al port, ple de vaixells de transport, de pesca, i barquetes locals ben típiques de Tailàndia, que donaven aquella imatge de postal que tants cops havíem vist en blogs i programes de tele. Al·lucinats, esperem a entreveure les nostres motxilles a la pila immensa que la tripulació enginyosament havia construït a la proa, i quan per fi les aconseguim treure, sortim per la pasarel·la per arribar a trepitjar terra. Ja som a Koh Tao!

Sortim al carrer principal rebutjant tots els taxistes que esperaven impacients per portar algú al seu hotel, i que com veuríem més endavant, no era precisament barat. Segons el mapa, el lloc on hem d’anar està molt a prop del port i no serà necessari transport.

Però el que el mapa no ensenya són les pujades amb pendent vertical que quasi has de pujar amb corda i arnès. Uns 20 minuts després i culminant aquesta rampa assassina, divisem per fi el centre de busseig del que tant havíem sentit a parlar. Pura Vida, era on havíem decidit treure’ns el títol de bussejadors. Després de parlar amb ells i acordar dates, deixem les motxilles allà i marxem a esmorzar i buscar allotjament. Per sort, no triguem gaire a trobar-ne: just al costat d’on esmorzem i a 3 minuts del Pura Vida, unes habitacions decents ens convencen d’agafar una triple per molt bon preu. Ja instal·lats, toca explorar l’illa.

Una de les coses que s’ha de fer sí o sí en aquesta illa és agafar moto. No obstant, les matemàtiques no estan de la nostra part: ni la Olga ni jo sabem conduïr, i tot i que soni divertit, anar tres en una moto a Tailàndia sent occidentals només és sinònim de multa i probablement soborn per evitar quelcom més greu. Dramatismes a part, la Olga fa un pas endavant i declara que vol provar a conduïr, i que està disposada a llogar una i moure’s per l’illa. Decidits doncs, anem a una tenda on llogaven motos i en demanem dues. Els propietaris surten amb nosaltres per comprovar que tot està bé, i la Olga decidida seu a la seva moto. Expectació creixent, ella asseguda, tothom mirant, nosaltres dissimulant, quan de sobte li diu a la Patri:

– Eeh… Com l’encenc?

La Patri comença a explicar-li com fer-ho, mentre ella sense dissimular mira el manillar amb interès buscant tots els botons. Després d’una estona d’explicació de com encendre, engegar i treure el cavallet, havia quedat massa clar que molt idea no en tenia.

De sobte, interrompen els de la tenda.

– (en anglès) Has conduït moto abans?

– Mm… Sometimes.

– Sometimes?

Li apaguen la moto i ens fan saber, molt educadament i amb un somriure als llavis que no és una bona idea que algú sense experiència prèvia agafi moto per l’illa. “No només haureu de pagar la reparació, sinó que us podeu fer mal”. Sona assenyat, avui no era el dia.

Aow Leuk

Però qui conegui a la Olga sap que això no s’ha acabat.

Pla B: agafem un taxi que ens porta a la platja de Aow Leuk, una de les properes a on estem. Abans, però, agafem diners de l’ATM. No oblideu aquesta dada, és important…

El taxi ens casca 100 bahts a cada un, tarifa tancada que aquesta simpàtica màfia sobre rodes tenia acordat a tota l’illa. Arribem a la platja, de sorra gruixuda i aigua clara, i lloguem unes màscares de snorkel amb les que passem una bona estona submergits. Peixos de colors, algun corall, i aigua fresca per combatre la calor del sud. Sortim, demanem una beguda a un bar que teníem al costat, ens refugiem una estona d’una tempesta tropical de les que duren 15 minuts, i ens relaxem a les hamaques. Tot està bé. Tot està molt bé.

De sobte, un acte reflex em fa mirar la ronyonera on portem sempre diners i targetes.

– Patri, on és la targeta del EVO?

– Jo que sé, ho portaves tot tu…

Busquem i busquem. No hi és. Pànic.

– Vols dir que no…

– Si… Té pinta.

– Merda. (al uníson)

La Olga es queda a les hamaques amb les motxilles mentre nosaltres agafem un taxi (100 bahts cada un…) i arribem fins al poble, correm fins l’ATM on havíem tret diners abans amb l’esperança que ningú l’hagués agafat, i… res.

Pànic Premium.

De taxista

Correm fins les oficines del banc a qui pertanyia l’ATM. Informem del cas. I per fi, una resposta:

Si no treus la targeta, l’ATM se la empassa i es queda dins fins que l’obrim i la treiem. Veniu d’aquí dos dies.

– DOS DIES??

– Sep.

Tornem a la platja. Aquest cop amb moto. Seria més barat.

Desastre apart, i reconeixent que és el primer cop que ens passa en vuit mesos, convencem a l’Olga que no som tan idiotes com sembla i marxem a dinar. La Patri fa dos viatges per portar-nos, i acabem descobrint un lloc on fan entrepans amb els que podem estalviar una mica després de tant taxi. Ens quedem xerrant amb dos belgues un pèl pesats, quan de sobte la Patri i l’Olga desapareixen, deixant-me amb el marrón a mi sol. Tornen als 15 minuts.

– Què feieu?

– Ja sé conduïr moto.

I així és la meva germana.

Acabem el dia en una platja propera, amb la posta de sol i el mar espectaculars, i sopant pel centre. Demà comença la nostra aventura a 18 metres sota l’aigua!

Dia 274 de viatge

Nivell de nostàlgia: 759%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs Olga: 66

Sona l’alarma a les 7 en aquella habitació triple de Koh Tao. Només un de nosaltres s’aixeca. Dos dormen. La pringada que s’ha hagut de despertar, té una classe teòrica a les 8. Nosaltres dos, no.

Coses de la vida.

L’Olga es treurà el Open Water, el primer títol de busseig, mentre que nosaltres farem l’Advance, el segon, ja que el primer el tenim de fa temps. Això ens permet dormir més.

El dia d’avui es divideix en dos:

L’Olga, comença classe teòrica de 8 a 11. Després, a les 11, quedem els tres per anar a la platja una estona i menjar alguna cosa. A les 12:30, l’acompanyem al  port on anirà a fer les seves dues primeres immersions, i nosaltres agafarem moto per anar a alguna platgeta.

Freedom beach

Com que deixa el nen a la guarderia ens acomiadem d’ella, i conduïm la moto fins a una cala anomenada “Freedom Beach”. Paguem entrada (quasi totes es paguen a Koh Tao), i descobrim una platja molt poc profunda amb bastanta vida i palmeres fent ombra a la sorra. Passem el matí allà, gaudint del sol i del mar, mentre l’Olga aprèn maniobres bàsiques d’emergència sota l’aigua, i conceptes bàsics de flotabilitat.

Dinem un curry en un restaurant proper, i fem un café abans de marxar per retrobar-nos al port. Demanem un shake de fruites en una paradeta, i passem la tarda a la platgeta que ja havíem fitxat quasi com a pròpia, veient la posta de sol i comentant el dia.

Dutxa i sopar, aquest cop al local del costat: un hostal-centre de busseig que feien un “asado” argentí que no ens volíem perdre per res del món.

Rodant vam tornar a l’apartament…

 

Dia 275 de viatge

Nivell de nostàlgia: 759%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs Olga: 72

Avui sona l’alarma, i tot i que la pringada es lleva abans, nosaltres dos l’acompanyem una hora més tard. Avui, tothom a bussejar.

Ella classe teòrica i immersió, aquest cop fent maniobres més complexes com treure’s la màscara sota l’aigua, treure’s l’equip, i perdre el regulador i tornar-lo a recuperar. També alguna de rescat. Nosaltres, control de flotabilitat fent exercicis tals com passar per dins d’un aro en diverses direccions, o quedar-se surant a la mateixa distància del terra fent servir la respiració. Més tard, orientació subaquàtica i lectura de mapa i brúixola.

Posta de sol a Koh Tao

A les 17h, la Olga és lliure i se’n va a explorar el poble mentre nosaltres dos fem l’última immersió del dia: la nocturna. A destacar la sensació d’estar a les fosques completament dins de l’aigua, que tot i no veure gaire cosa, impressiona bastant.

Dia llarguíssim, que culminem anant a un altre “asado” argentí, aquest cop al Pura Vida.

És brutal com l’Olga s’està lliurant de menjar noodles i currys.

I com nosaltres ens autoconvencem per fer el mateix…

3 Comments

  1. Aquests dies veig van ser productius, vull dir que devieu treure un altre nivell de buceig i menjar millor. A part el Sergi d’estar amb la seva germana.
    Ara trigueu més a posar escrits i aneu mlt retrassats, això que l’Olga us ha ajudat!
    Ah Patricia t’has fet un tatuatge fix o amb henna?

  2. hola chicos, me he enterado tarde de vuestra gran aventura…..ya no os pierdo…
    Soy Ana, la madre de Roger y Ana.
    Disfrutar y seguir siendo como sois, GENIALES
    Un beso

    1. Ana!! que ILUSIÓN saber que nos lees!! Gracias por comentar! te mando un abrazo gigante!!!!!!!

      Sergi

Comments are closed.

Close