Koh Panghan, Full Moon Party i una moto poc estable

Ens acomiadem de la meravellosa Koh Tao, i arribem a Koh Panghan amb una alta expectativa de platges, festes i rutes en moto. Tot i ser plena Full Moon Party, hem vingut sense allotjament reservat jugant-nos tot a una carta: tenir molta sort al baixar del vaixell…

Dia 279 de viatge

Koh Phangan, 37º

Nivell de nstàlgia: 793%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs. Olga: 112

Koh Tao
Marxem de Koh Tao

Amb una barreja de pena i ganes deixem Koh Tao, una illa que ens ha atrapat amb la seva tranquilitat, bellesa i bona vida, per seguir explorant les illes del mar de Tailàndia.

Deixem l’habitació d’hora i ens dirigim al port per agafar un ferry, que si no s’enfonsa ens portarà a Koh Panghan, famosa per acollir la Full Moon Party i segona illa en tamany a aquesta banda del país. Ens toca fer una cua llarguíssima rodejats de guiris i barallar-nos amb centenars de motxilles per trobar un lloc decent al vaixell. El trajecte, de menys d’una hora, el passem mirant el mapa. Tothom, absolutament tothom, ens ha recomanat reservar allotjament prèviament, ja que amb la Full Moon Party la illa es veu desbordada de turistes i trobar-ne es fa excessivament complicat.

Òbviament, no tenim res reservat.

Però què és la Full Moon Party? Apliquem una triple resposta.

El que era fa uns anys: als anys 60 (o 70, o 80, depenent de qui expliqui la història), un grup de viatgers van celebrar una festa d’aniversari a la platja, amb música i fogueres, i aquesta va tenir tant d’èxit que van decidir que s’havia de repetir amb regularitat. Així doncs, cada lluna plena aquesta festa alternativa i quasi secreta tenia lloc a la mateixa platja, fent-se cada cop més popular i famosa.

El que diuen que és: una festa alternativa irrepetible on tothom es decora el cos amb pintura fosforescent, beu, i balla a la platja rodejats de fogueres i a la llum de les estrelles, amb bona música techno i un ambient especial que la fa única.

El que realment és: una turistada gran com una muntanya, on els guiris (anglesos principalment) beuen en quantitats industrials, la gent s’acumula a la platja sense tenir ni un centímetre lliure d’espai, i els thais aprofiten per pujar el preu a tot com si fos nadal.

Tot i que aquesta informació la teníem abans d’arribar, vam aplicar la màxima de “una al año no hace daño” i vam decidir anar-hi.

Preparats per la festa

Arribem al port i comencem a caminar per pura intuïció, intentant trobar d’alguna manera un hostal amb preus assumibles. Desprès d’uns 25 minuts caminant i quasi perdent tota esperança, fem un moviment intel·ligent deixant a un de nosaltres vigilant l’equipatge i anant els altres dos a buscar algun lloc sense el pes de les motxilles. L’ Olga es sacrifica per l’equip i ens espera en una cantonada mentre la Patri i jo activem el xip busca-hostals. Al final, la sort ens somriu i a dos carrers trobem un hostal nou regentat per dos francesos sorprenentment simpàtics, que ens deixa unes lliteres amb aire condicionat per un preu alt, però més baix del que esperàvem pagar. Acceptant el tracte, correm a avisar a l’Olga i tots junts entrem triomfants a l’habitació, aquella que ningú pensava que trobaríem.

Sortim a dinar, descobrint un mercat a pocs carrers de distància a on podem escollir entre menjar local, pizzes, carn a la brasa, hamburgueses, i centenars de plats diferents més. Un gran descobriment, sobretot per l’Olga que s’anima a provar un plat típic de l’illa que es diu “espaguetis bolognesa”.

Full Moon Party
Festa latina

Plens després d’un bon dinar, la Patri i l’Olga se’n van sense voler a comprar roba “super barata Sergi en serio” a les tendes properes al mercat, i descansem una estona a les lliteres abans de preparar-nos per la festa. Agafar el taxi compartit fins la platja ja demostra una mica com l’illa es vesteix de gala per rebre els diners dels turistes que s’animen a participar a la festa, que com descobrirem després, són molts.

Arribem a la zona sota un xàfec descomunal, que per sort dura poc més d’un quart d’hora, i comencem a caminar per descobrir la salvatge Full Moon Party de Koh Panghan, la festa alternativa i motxilera més pervertida i explotada del sudest asiàtic.

Podríem resumir l’experiència en poques paraules: alcohol, música, massa gent, soroll, anglesos fregant el coma etíl·lic (que pel que estem veient és quasi el seu estat natural), gent pintada amb colors fosforescents, i en general molt, moltíssim ambient de descontrol. El millor de la nit: una festa llatina en la que ens creuem amb alguns amics de Koh Tao, i en la que passem la major part de la jornada. La festa a la platja, massa plena i poc atractiva. En resum: una nit divertida però intensa.

Tornem amb un taxi (car) que ens duu fins a quasi la porta de l’hostal, donant així el dia per acabat. Podem tatxar de la llista un altre “imprescindible” de les illes de Tailàndia, emmarcant una conclusió sobre la famosíssima Full Moon Party: està bé anar-hi, però no repetiríem.

 

Dia 280 de viatge

Koh Phangan, 37º

Nivell de nostàlgia: 793%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs. Olga: 119

 

Evidentment, després de la nit anterior, ignorem l’alarma i ens despertem cap a la una del migdia amb pintura al cos i un lleuger mal de cap. Segurament del sol.

Koh Phangan
Explorant Koh Phangan

Ens espolsem la mandra, i abans de dinar lloguem un parell de motos després d’un bon regateig, i les deixem aparcades mentres dinem al mercat que tant ens havia agradat descobrir. Avui l’Olga s’anima amb un plat tailandès exquisit anomenat “pizza margarita”. Com veieu, ella viatja amb els cinc sentits.

Amb la panxa plena, conduïm les motos fins a una platja que es trobava a l’altra punta de l’illa i que triguem poc més de 20 minuts en arribar-hi. Haad Mae Haad ens regala unes vistes de Koh Tao a l’horitzó i una posta de sol sota les palmeres de la costa d’aquelles que no s’obliden. Uns núvols antipàtics, però, ens conviden a tornar per on hem vingut i amb la carretera més fosca del que voldríem, encarem cap a l’hostal. Sense voler, ens fiquem per un camí de terra i sorra estret i amb roques, ideal per fer “trial”. Llàstima que no portem motos de trial.

En un moment donat, trobem el camí tallat i després d’una frenada en sec, l’Olga perd el control de la moto. Gràcies a les seves habilitats psicomotrius i als seus àgils reflexes de ninja,a més de caure i derrapar, ens tranquil·litza des del terra amb un ràpid “estic bé estic bé”. Per sort estava bé: cap marca, cop, ni rascada, i tot al seu lloc. Respirem tranquils: no haurem de pagar reparació.

La Olga també bé.

Després d’aquest petit ensurt totalment justificat (aquell camí hagués tirat al terra a qualsevol), arribem heroicament a l’hostal per dutxar-nos i anar a celebrar el dia rodejats de menjar exòtic i local.

Espaguetis crec, però aquest cop carbonara. Per provar.

 

Dia 281 de viatge

Koh Phangan, 37º

Nivell de nostàlgia: 793%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs. Olga: 126

Ens despertem d’hora, avui sí, a l’adorable hostal que els francesos tenien a l’illa. El trobareu fàcilment perquè són els únics francesos simpàtics. En general.

Tornem a agafar la moto encara amb el record de la caiguda present als nostres somriures, i aparquem davant d’una cafeteria gens local però molt bona, on gaudim d’un esmorzar allunyat del nostre pressupost però ideal per les nostres panxes, que per culpa de l’Olga s’allunyen progressivament de la gastronomia local i econòmica. Sospitem que vol portar-nos a la bancarrota per fer-nos tornar abans. Ho està aconseguint.

A Koh Phangan hi ha mes coses a veure a part de la full moon party

Arribem després de 30 minuts a Haad Khom, una platja adorable en la que passem gran part del matí, i que gaudim pràcticament en solitari. Desplaçant-nos per dinar, ens apalanquem a un restaurant amb vistes i ens relaxem cervesa en . De sobte, la Patri comença a trobar-se estranyament malament. El mareig esdevè nàusea i la nàusea, inevitablement, en vòmit. Tres opcions posem sobre la taula:

–  Excès de calor.

– Excès d’alcohol.

Embaràs.

Descartant la segona per la manca d’alcohol, i la tercera per manca de (no ho puc escriure però gràcies Olga de nou…), assumim que ha sigut un cop de calor acompanyat d’un esmorzar massa opulent. Per sort, una migdiada ho arregla tot.

A manca d’anècdotes més remarcables, us convidem a mirar les fotos, que descriuen molt millor el que vèiem i gaudíem a les platges de Koh Panghan.

Sopem al mercat. Qui endevini el menú de l’Olga, que posi “m’agrada…”.

 

Dia 282 de viatge

Koh Panghan, 37º

Nivell de nostàlgia: 793%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 9

Baralles Sergi vs. Olga: 137

Afrontem l’últim dia a Koh Phangan amb un esmorzar pijo a la cafeteria que vam descobrir, i agafem les motos disposats a visitar tot el possible abans d’haver de marxar.

Dues motos i els banyadors són suficients per dur-nos fins a l’altre extrem de l’illa, on tenim intenció de visitar unes cascades.  Després de seguir al peu de la lletra les indicacions de la gent i parar d’urgència a comprar benzina, ens aturem a un temple al que no hi passem gaire estona i seguim fins a una platja petita i amagada. Ni rastre de les cascades. Ens les hem passat? Òbviament.

Koh Phangan
De les millors platges de l’illa

Per sort, aquest petit error cartogràfic ens duu a una cala quasi buida i minúscula de la que gaudim entre crancs gegants i petxines, tot molt tailandès. Marxem abans del que voldríem per anar a les cascades, ja que només teníem mig matí, i quan per fi les trobem ens adonem que tant, tant, no valien la pena. Potser és que després de Laos, qualsevol salt d’aigua ens semblava poca cosa.

Amb certa pressa, donem el dia per acabat i ens dirigim al centre per tornar les motos. La caiguda de l’Olga va ser tan neta que no va deixar marca, així que alleugerits recuperem els nostres documents i correm a l’hostal per fer el check out i dutxar-nos abans de dirigir-nos a l’oficina del port. Just abans de marxar, Tailàndia ens saluda amb una tempesta de proporcions èpiques, i inunda els carrers en qüestió de mitja hora. Òbviament, els únics inútils a tota l’illa caminant érem nosaltres. Arribem empapats per comprar els tickets i assumim que el ferry arribarà amb retard.

Un trajecte passat per aigua

Embarquem en un vaixell que no tenia seients per tothom, i el breu trajecte es converteix en una odisea per no mullar-se més de l’estrictament necessari tenint en compte que estem quasi a l’aire  lliure. Quan per fi arribem, ens adonem que Koh Samui i la seva ciutat principal són molt més grans que Koh Tao o Koh Panghan. Per cert, a aquestes alçades us haureu adonat que “Koh” vol dir illa.

Caminem durant 20 minuts sota la pluja cap al costat contrari al que dicta la lògica, i acabem trobant de casualitat una guest house amb un sol llit de matrimoni que només ens convenç per que està neta i aire condicionat. Sopem per la zona, encara sota la pluja, amb la sensació que Koh Samui no ens ha rebut amb la millor cara. Serem capaços d’afrontar una illa tailandesa amb aquest clima?

De moment, una cosa està clara: demà, canviem d’allotjament

 

 

2 Comments

  1. Ja trobava a faltar les vostres cròniques. Sembla que aquest pas no sortiu d’Asia. Fareu la volta a mig món.
    El que importa és gaudir de tot el què esteu vivint.

  2. Si, veu començar cada dia, ara no sé quan fa que vaig mirar i no havieu posat res.
    Bé dieu el què menjava l’Olga , però, i vosaltres?
    Veu començar a patir l’estiu d’allà, monzons, pluges torrencials que borren camins i carreteres, sé ensurts de gent que es van trobar allà aquestes èpoques.
    Si que veu anar amb concentracions d’anglesos, n’és ple a Thailandia. Al sud i a la capital, sobre tot. Sort que en veu sortir bé dels vaixells!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close