Bangkok et diu adéu, Olga!

Allunyant-nos del paradís i tornant al ciment i el trànsit de Bangkok, passarem les últimes hores que li queden a l’Olga en terres tailandeses. Sembla que encara no hem tingut prous compres. No volem que se’n vagi!! =(

Dia 290 de viatge

Bangkok, 37º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 10

Baralles Sergi vs. Olga: 345

Tornem a estar a Bangkok. És amb diferència la ciutat estrangera que més hem visitat, sembla que tots els nostres viatges comencen i acaben a la metròpoli tailandesa per excel·lència. Tampoc ens importa gaire… Ens encanta Bangkok.

Avui el bus ens deixa aleatòriament en un parc cèntric, però molt lluny de l’hostal. A les 6 del matí, baixem les motxilles i ens trobem un grup de 20 taxistes, que acudeixen com voltors davant la presa ferida per portar-nos per un preu immillorable. Per sort, hem après alguna cosa viatjant per Àsia:

– (en anglès). Bon dia, on aneu??

– (mostrant mapa) Aquí, posaràs el taxímetre?

– 1.500 bhats senyor.

– No, no, taxímetre.

– 1.200?

– Taxímetre o res.

– 1.100?

De compres !

I així amb dos o tres més. Mentre alguns passatgers anaven entrant als taxis sense taxímetre, nosaltres ens quedem sense. Éra això, o pagar una quantitat absurda de diners a un pseudo-taxista que s’aprofitarà de tu, del teu cansament, i de la cara de turista pringao que portem tots.

Deixant un dels taxistes especialment cabrejat rere nostre, n’aturem un a la carretera del costat i quan li preguntem pel taxímetre ens l’assenyala amb cara de “òbviament, qui et penses que sóc?”. Al final, paguem un preu tant ridículament baix que celebrem la nostra decisió, i arribem a l’hostal molt d’hora per deixar les coses i esmorzar. El pla és anar al Chatuchak Market, aquell tan gran dels caps de setmana, ja que l’Olga se’n va en dos dies i vol un últim estímul consumista abans de tornar als preus europeus. La Patri entusiasmada, i el Sergi… en fi.

La patri pillada in fraganti

Abans de marxar coneixem una noia vietnamita molt simpàtica que ens pregunta si pot venir amb nosaltres a comprar. Així, tots quatre enfilem camí cap al mercat com a últim pla tailandès amb l’Olga de copilot.

Passem el matí de compres, xerrant amb la Dao Honk, i reprimint els instints de comprar-ho tot, i tornem quan el sol comença a apretar fort en un taxi compartit que ens acaba sortint millor de preu que el metro. Dinem on sempre, i per fi ens estirem per descansar del viatge de tornada del que encara no ens havíem recuperat.

A mitja tarda arrenquem de nou, amb l’excusa que l’Olga marxa ja, i compren el meu silenci amb donuts per arrossegar-me al mercat nocturn de Pat Pong, on l’Olga crema els pocs Bhats que li quedaven, i gaudim de la vida nocturna de Bangkok una estona abans de caure rodons a l’hostal.

Poca cosa ens queda per fer ja…

 

Dia 291 de viatge

Bangkok, 37º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 10

Baralles Sergi vs. Olga: 400

Avui és un dia trist.

Esmorzem, i ens vestim per anar a un mercat al costat de l’hostal, per normalitzar la situació i encendre una mica els ànims que avui pesen a l’ambient. Ha passat un mes. El dia no acompanya, i el mercat roman tancat mentre el creuem amb cara de pena i decepció. Era el nostre pla del matí.

Seguim caminant i parem a treure diners, en necessitem per acabar de passar el dia. Dia que, per cert, és un dia trist.

De restaurant

Acabem entrant a un centre comercial per fugir de la calor, sabent que tot Bangkok està visitat i que no tenim gaire temps per allunyar-nos de l’hostal. Cotillegem algunes tendes, i quan arriba l’hora de dinar decidim donar-nos un últim homenatge i dinar a un lloc car, pijo i especial. Allà, mengem fins a rebentar i brindem per el viatge tan espectacular que hem fet per Tailàndia, i per tots els que vindran. Un brindis, això sí, una mica trist.

Tornem a l’hostal quasi en silenci, amb el soroll del trànsit de Bangkok de fons, i l’Olga agafa la seva motxilla de 40 litres per carregar-se-la a l’esquena i començar a caminar cap al metro. Els tres junts, com els últims 28 dies, viatgem en silenci al vagó d’un metro mig ple, i després de dos transbordaments i tres trams d’escales mecàniques, arribem al trist aeroport internacional de Bangkok.

Fins aviat!

Hem arribat bé de temps, així que comprem alguna cosa al 7-eleven i ens fem les últimes fotos, tristes fotos, abans d’assumir que l’Olga està marxant i que no sabem quant temps passarà abans que ens tornem a veure.

Amb la porta d’embarcament a la pantalla arriben els adéus, tristos, innecessàriament tristos, del que ha sigut un mes d’aventures, platges, illes, motos, noodles, ferrys, snorkel, festa, compres, temples, muay thai, autocars, submarinisme, riures, moltes baralles, milers de records i milions de fotos.

Una última abraçada i un tram d’escales per acomiadar-la; més valenta, més experimentada, més decidida i bastant més morena. Amb sis kilos més a la motxilla, una picada d’abella, un cansament  acumulat pels entrenaments, un curs de busseig, una estampa al passaport  i una mica de pintura de la Full Moon Party.

Avui és un dia trist, però el viatge continua.

Adéu Olga, gràcies per tot!!!

 

1 Comment

  1. I a ella també li devia fer pena marxar. Segur que hauria continuat amb vosaltres.
    La Paticia fa un any que no ens veu a cap i que nosaltres també voldriem veure-la, però les circumstàncies no ajuden a viatjar.
    Ja sabia que em faltava un altre entrada.
    Ah! Com es diu taxímetre amb tahilandès?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close