Cameron Highlands, les muntanyes de te de Malàisia

Deixem Kuala Lumpur i el seu trànsit enrere per descobrir les Cameron Highlands, unes muntanyes rodejades de bosc, plantacions de te, i molta calma. Ens mereixem uns dies de descans, no?

Dia 296 de viatge

Kuala Lumpur, 37º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 10

Esgotats de la gran ciutat, farts de la calor insuportable del ciment i el trànsit, saturats amb tanta gent i tant moviment…

On podíem fugir de tot això?

La resposta ens esperava a 3 hores de bus: les Cameron Highlands.

Arribant al matí a l’estació de busos central de Kuala Lumpur amb un Grabacar (app similar a Uber que funciona molt bé al sudest), i meravellats per la modernitat de l’estació (fora bromes, era una passada), pugem a un bus ple de gent que ens mirava encuriosida i ens adormim per protegir-nos del mareig de les corbes.

Al obrir els ulls, bingo.

Arribem a les Cameron Highlands

Verd, muntanyes, i molta tranquilitat és el que respiràvem en aquell indret al bell mig de Malàisia.

Les Cameron Highlands són una zona muntanyosa al mig del país, on la gent ve a buscar calma i a gaudir dels trekkings que ofereix aquest enclavament natural. Acolleix bastant turisme local, i és famosa per les seves plantacions de te i les seves maduixes.

Amb les motxilles comencem a buscar allotjament, i feliçment en trobem un de ben econòmic al segon intent. Ens deixem convèncer per la propietària del lloc, una índia casada amb un malai i de veu molt, molt aguda. Deixem les coses, i sortim a caminar morts de gana. Passem el carrer principal (i únic pràcticament) de Tanah Ratah, un dels tres poblets de la zona, i detectem alguns restaurants i cafeteries potencials per més endavant.

Potser influïts per la conversa amb la dona índia, acabem entrant a un restaurant indi i demanant currys i naans, fent un remember del nostre pas pel subcontinent. Resulta que a Malàisia va haver (i hi ha) molta immigració d’aquest país, i per tant molta influència. De fet, al carrer hi havia dos o tres restaurants indis més.

Canvi d’aires

Amb la panxa plena, caminem una estona pels voltants rodejats de muntanya i bosc, i respirant un aire pur i una calma que feia dies que necessitàvem. Ens sorprèn el meravellós silenci que ens acompanya, però després recordem que això és perquè l’Olga ja no està.

Sopem a un restaurant local, una mica apartat de la part “turística” i ho digerim amb un Teh Tarik, una beguda típica de Malàisia similar al “chai” indi.

El millor de tot? Feia una mica de fred. Fred al sudest asiàtic!

Som feliços.

 

Dia 297 de viatge

Cameron Highlands, 23º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 10

Ens despertem d’hora, per culpa dels crits infernals que la índia de la veu aguda (ara ja oficialment de pito), està proferint a la recepció (que està paret amb paret amb nosaltres). 7 del matí. Mal humor.

D’excursió!

Se’ns passa mentre esmorzem les torrades incloses en el preu de l’habitació i el cafè de sobre, i després de calçar-nos botes de trekking i dessuadora, sortim a buscar el camí 10.

Hi ha fins a 14 camins diferents sortint des de Tanah Ratah, que recorren tots els voltants de l’àrea. Fer-los tots ens sembla entre excessiu i innecessari, però serà una bona aventura fer-ne un com a mínim.

Amb aigua i molta energia, sortim a endinsar-nos per un dels boscos que rodegen el poble, i seguim el camí subtilment marcat a terra durant quasi 3 hores fins a dalt del turó. La natura no ens ho posa fàcil amb pendents pronunciades, superfície relliscosa, i algunes roques. No obstant, ens ho compensa amb un bosc imponent al nostre voltant, amb algunes de les plantes més antigues del món rodejant els nostres passos. A estones semblava que estiguéssim a una peli de dinosaures (com… Ice Age?).

Hem arribat a la cima

Un cop a dalt i fetes les fotos de rigor, baixem per una pendent forta ajudats d’una corda, i atravessem el bosc bastant pel mig per sortir a un camí paral·lel a una planta d’energia, que deixem enrere per seguir fins la carretera principal. Un final regular després de l’èpica ascensió.

Amb la gana d’un matí d’esport i sabent-nos mereixedors, repetim a l’indi d’ahir i digerim a l’habitació abans de sortir a donar una volta de nou.

Descobrim a l’altra banda un parc gegant amb estructures pels nens, i ens hi divertim una estona fent temps per sopar. Donem la volta caminant a una pista esportiva immensa, i ens perdem encara més enrere on estaven tots els hotels pijos de la zona: a dalt d’un turó amb vistes increïbles a la vall. Per desgràcia, nosaltres ens quedàvem amb la índia de la veu de pito.

Mentre sopàvem i a tall d’anècdota, en una de les nostres intensíssimes partides de cartes, uns nens (germana gran de 10 i germà petit de 6) s’interessen i acaben no només aprenent el joc, sinó jugant sols i aplicant estratègies i tàctiques. Ens van fer la tarda.

Com som bones persones, els vam regalar la nostra baralla de cartes espanyoles, ja que ells no n’havien vist mai cap.

Què Fills de Ruta, fent feliços a nens de Malàisia des de…2017.

 

Dia 298 de viatge

Cameron Highlands, 23º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 10

Avui agafarem moto.

Després de despertar-nos de nou amb la veu estrident de l’amiga índia, reservem una moto in extremis (venia una altra parella just després de nosaltres i era l’última), i sortim a explorar els voltants.

Plantacions de te

Primera parada, un mirador al Bharad Group Tea, que ens fascina amb unes vistes increïbles de les plantacions de te estenent-se per tota la vall, per turons i pendents impossibles. Les fotos parlen per sí soles.

Seguim conduint per aturar-nos a un mercat al costat de la carretera. Allà, a més d’una exposició de plantes de la zona, trobem un hivernacle de maduixes i decidim comprar-ne una caixa. Boníssimes, i molt barates. Hi ha tot un màrketing al voltant d’aquest producte, doncs vèiem turistes amb samarretes, gorres i peluixos relacionats amb aquesta fruita. Per sort, la Patri no va voler-ne cap.

Molt recomanable veure les plantacions

Arribem fins al final de la carretera, per veure un llac que s’estenia al costat d’aquesta donant inici al següent poble, però decidim donar mitja volta i ficar-nos per una carretera petita i estreta que, després de bastantes corbes, desemboca en una altra fàbrica de te, la Boh Tea Company. Allà, tornem a trobar un mirador i a més decidim provar un dels tes a la cafeteria que tenien al mateix edifici.

Tornem abans de dinar, parant a comprar unes quantes maduixes més que estaven exquisites, i tornem la moto que es pagava per hores.

I no, no vam comprar cap samarreta.

 

Dia 299 de viatge

Cameron Highlands, 22º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 10

Avui esmorzem com uns senyors.

Són típics de la zona els scones, uns pastissets que s’acompanyen amb el te i que acostumen a servir-se amb melmelada casolana. No sé perquè hem trigat tant a descobrir aquesta delícia, que a més servien bastant barata i davant del nostre allotjament.

Foto del diar anterior 🙂

Avui tocava dia gandul, però mentre ens trobàvem passejant pels voltants de Tanah Rata, ens assalten un grup de 10 noies estudiants (edat batxillerat) malaies, amb una petició curiosa.

Estan fent una gimkana per la zona, i necessiten dos occidentals (més) que d’afegeixin al seu grup de ball per fer una coreografia i guanyar els punts que necessiten per vèncer.

Mentre a la Patri se li il·luminen els ulls, jo nego amb el cap rotundament.

– “Per res del món em posaré a ballar davant de tothom fent una estúpida coreografia amb unes nenes de batxillerat aquí a Malàisia. M’és igual que t’enfadis, no penso ballar. Quan dic que no és que no.”

Al final vam quedar segons, crec. Em va faltar moure més la cintura.

Anècdota apart, ens acomiadem del restaurant indi i dediquem la tarda a el blog i a veure una peli. Ja tenim tickets de bus per marxar l’endemà cap a la nostra següent destinació.

Propera parada… Georgetown!

 

 

1 Comment

  1. Falta una foto del ball!!!!!
    Els camps de té que vaig veure a l’Índia tenen unes arbres de tant en quant que hi pugen unes enredaderes que semblen mongeteres i quan vaig preguntar, van dir que eren orquídees que fan la vainilla, aquí veig que sols hi han les mates.
    Després de tanta ciutat, es bo que hàgiu descansat.
    La melmelada debia ser de maduixa, o no?
    Espero la pròxima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close