Malapascua, taurons i curses de vaixells

Arribem a la petita Malapascua, coneguda pel seu bon submarinisme i lacalma que s’hi respira. Tindrem l’oportunitat de nedar amb una espècie de taurons que són molt difícils de veure, i no la deixarem escapar.

Dia 369 de viatge

Bantayan, 27º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 14

Ja havíem après que a Filipines, moure’s d’un lloc a un altre volia dir perdre tot el dia. Era igual la distància, el temps o el clima. El perdies, i punt.

Doncs avui havíem de moure’ns de Bantayan, al nord oest de Cebú, fins a Malapascua, al nord de Cebú. Hom pot pensar: “què exagerat, segur que no n’hi ha per tant”. Bé, potser no. Ja ho veurem.

mar de filipines
Adéu Bantayan!

Esmorzem per últim cop amb el nostre amic francès, una última baguette “real” per afrontar el dia perdut, i tornem la moto que havíem llogat el dia anterior. Un trycicle ens porta fins el port, i un ferry d’una hora fins a Cebú. Allà, comença una marató de regateig  que perdem per golejada per diversos factors:

– Els locals saben perfectament els preus, i no tenen necessitat de regatejar-los. Baixen del ferry, pugen al trycicle, i marxen en qüestió de 2 minuts.

– Als turistes sempre, sempre, se’ls ofereix (quasi obliga) a agafar un  trycicle privat, en comptes de compartir un com fa tothom.

– La màfia dels trycicles (els que t’esperen a ports, aeroports, o a llocs turístics actuen com a tal) tenen uns preus estúpidament alts per l’estàndar del país que cap d’ells està mai disposat a baixar.

– Al estar tots en grup, fan pinya mentre negocies amb un dient com hooligans “és molt bon preu, això està a 748990207 kilòmetres, no és gens car!”.

*(característiques aplicables a rickshaws indis, tuk-tuks tailandesos, i derivats)

Per molt que coneguis aquests factors, són en ocasions bastant inevitables. El que fem és usar les armes que tenim, i esperar-nos a que tothom hagi desembarcat i agafat un transport. Sempre queden dos o tres que no han aconseguit passatgers, i falten dos o tres hores pel següent vaixell: ara ells són la presa. Els baixem el preu a quasi la meitat.

Benvinguts a Malapascua!

Arribem al port de Maya, al nord de l’illa, i allà comprem els tickets i esperem a que arribi el ferry. Hi ha un mostrador per comprar-los, no convé acceptar bitllets de vaixells de cap particular fora d’aquest mostrador. El vaixell, un dels tradicionals filipins gran per 20 persones, ens creua en mitja hora fins a Malapascua, i desembarquem a la sorra preparats per buscar allotjament.

Després de preguntar a dos o tres, arribem al Mattërhorn de casualitat i ens ofereix una habitació més que decent, per un preu que entrava dins els nostres plans. Dinem (tard) a un restaurant que es diu Isla Bonita, bastant popular però un pèl car (per l’estàndard del país). Malapascua és una illa molt petita, i les cases estan tan solapades que l’espai per caminar és, a estones, realment petit. Molta vida local, molts submarinistes, i molts estrangers vivint aquí dedicant-se a aquest esport aquàtic.

Localitzem una plaça plena de gent local, amb un parell de “eaterys” (restaurants molt locals on cuinen diferents olles amb tot tipus de menjar, i les exposen al mostrador). Ja hem trobat on menjar cada dia.

Som viatgers de costums.

 

Dia 370 de viatge

Malapascua, 27º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 14

Fa sol, i això veient la ratxa de temps que portàvem, ja és molt.

Aprofitem per esmorzar a la plaça, i correm cap a la platja que tenim a 5 minuts de l’allotjament. No tan maca com Bantayán, però igualment un bon lloc on plantar la tovallola i gaudir  d’un matí tranquil de costa.

restaurant local de malapascua
El que serà el nostre lloc preferit per menjar

Tenim Cebú a l’horitzó, vaixells surant davant l’aigua calmada del mar de Malapascua, i un panorama de calma al nostre voltant. Alguns locals ens ofereixen tours de snorkel sense gaire insistència, altres passegen i saluden amb educació, i ningú, absolutament ningú, s’estressa.  És contagiós.

Després de dinar (al eatery de nou, hem descobert les bondats del pollastre rostit amb arròs que fan per menys d’un euro), donem una volta llarga al voltant de l’illa (no tota, només una part), per descobrir una altra zona més pija on s’apilen els restaurants cars, els allotjaments a peu de platja, i les escoles de submarinisme.

nosaltres a la platja de malapascua
Estrenant la platja!

Aprofitem per preguntar sobre el busseig a l’illa, que és coneguda en el”mundillo” per ser l’únic lloc del món on pots nedar amb “taurons guineu”, una espècie que viu a uns 100 metres  i que rarament puja a la superfície. Aquí, havien descobert fa temps que un grup pujava regularment a uns 30, per deixar-se netejar per uns peixos que s’alimenten d’impureses a la pell d’altres més grans.

Nedar amb taurons salvatges? Sona bé.

Demà haurem de llevar-nos a les 4 per veure’ls.

Ja no sona tant bé.

 

Dia 371 de viatge

Malapascua, 27º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 14

A les 4 sona el despertador cruel i sense tacte, i en deu minuts estem sortint per la porta amb son i ganes a parts iguals.

Aquests taurons són fotosensibles, i no toleren la llum del sol més tard de l’alba. És per això que si els vols veure necessites una bona matinada i una mica de sort.

La Patri amb l'equip de busseig
Preparada per bussejar!

Com a experts que som, ens equipem ja al vaixell que triga una hora en arribar al punt d’immersió, i ens submergim amb un altre noi de Madrid i el guia de Xile. Una immersió tranquila, on esperem pacientment a que vinguin aquests taurons tan característics. Finalment, l’adrenalina d’observar-los a pocs metres i l’immensa satisfacció de veure com el segon encara s’apropa més, compensen la matinada. Us deixem alguna foto de Google per que us feu una idea de la cara d’empanats que tenen.

El tauró guineu
El tauró guineu

El dia acaba ràpid, doncs a les 9 del matí ja estàvem a terra buscant un lloc per esmorzar, encara amb la imatge dels taurons molt present. Així que per variar, decidim anar caminant fins al nord de l’illa, per veure altres platges i apartar-nos una mica dels carrers que ja coneixíem. Vam fer un camí de una mica més de mitja hora pel centre de l’illa, amb algunes vistes molt puntuals al mar. A l’arribar, ens trobem una platja buida, i un arbre genial que ens dona l’ombra perfecte per dormir una estona.

El Sergi caminant pels carrers de l'illa
Explorant l’illa!

Se’ns va acostar un noi filipí, i va començar a parlar amb nosaltres. Ens va caure bé, ens va explicar coses sobre la seva família, curiositats sobre l’illa, i altres dades interessants. De sobte, va deixar caure que tenia un vaixell i que ens podia portar a fer snorkel l’endemà. Com era un pla que volíem fer de totes maneres, acceptem el tracte i quedem en que ens recollirà pel matí.

Dinem al petit restaurant que la mare i la germana d’aquest noi tenen en aquesta zona de Malapascua, on no hi ha hotels, ni guesthouses, ni fàcil accès. Vam dinar molt bé, així que ho recomanem.

El noi del bar tocant la guitarra
El noi del bar tocant la guitarra

Després d’explorar una mica els voltants, comencem a tornar cap al nostre barri. Hem pogut veure alguns filipins practicant amb unes barques molt petites però molt ràpides, fent voltes d’una punta a l’altra de la platja, i ens hem assabentat que l’endemà faran una cursa.

 

Així que demà tenim feina.

 

Dia 372 de viatge

Malapascua, 27º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 14

A les 8:30 ens recull el noi amb el que vam pactar ahir l’excursió, i com si fos un acudit, ens anem tres en una moto  fins al nord de l’illa.

Snorkel amb el vaixell enfonsat

Allà, ens informa que no podrà ser ell qui condueixi el vaixell, ja que el seu pare participarà a la cursa i ha d’estar amb ell. Així que pugem amb un altre filipí, a un vaixell on estem sols i ens porta al primer lloc on farem snorkel.

Es tracta de les restes d’un vaixell japonès enfonsat per la marina dels estats units, el en transcurs de la 2a Guerra Mundial. L’imperi del Japó va consumar diferents intents d’expansió a Xina, Australia i Filipines entre d’altres, i això va portar a als EUA a ficar-s’hi com fan sempre. De record queden les restes de molts vaixells de guerra als mars de Filipines, i civils morts, també com sempre.

Els coralls no eren gaire colorits

Naveguem uns 20 minuts i arribem a un punt poc profund ple de corall, estrelles de mar, i pocs peixos. La immensa quantitat de corall que hi havia era espectacular, tot i que pocs tenien un color brillant. De fet, la majoria estava tristament mort. Estem comprovant que a llocs com Maldives, Australia o ara Filipines estan amb el mateix problema; el mar es mor i a ningú sembla importar-li.

Acabem l’excursió a les illes Dakit Dakit, davant de la platja a la que anem sempre. Unes roques que amagaven un fons bastant viu, amb una mica de corall als voltants. Hi havia molta corrent que ens tirava cap endins, i si et distreies acabaves a desenes de metres del vaixell.

Tots els locals mirant la cursa
Tots els locals mirant la cursa

Ja havíem arribat al final de l’excursió, i baixem a la mateixa platja agraint al capità els seus serveis, i buscant la cursa de vaixells tan famosa. Tota l’illa s’apilava a la banda oest, on barques ràpides de dues en dues sortien fins a una boia i donaven la volta per arribar primeres. Es vivia amb intensitat, però no vam esperar a veure qui era el campió indiscutible perquè teníem massa gana, i massa calor.

Aquella tarda a més hi havia baralla de galls a la plaça, i l’horrible espectacle va eclipsar una mica la bona imatge que l’illa ens estava donant.

Ja triguen a prohibir-ho.

 

Dia 373 de viatge

Malapascua, 27º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 14

Avui és el nostre últim dia a Malapascua, i farem el que hauríem d’haver fet per adaptar-nos al ritme d’aquesta illa fa temps: res.

platja paradisiaca
La platja del nord de l’illa

Vam passar el matí a la platja, gaudint del sol i les onades, fins que a mig matí vam comprar una Red Horse (una cervesa local bastant forta) i vam fer-nos un humil aperitiu a l’habitació, que tenia taules a fora.

Havent obert la gana, vam dinar per últim cop al “eatery” de l’adorable família de la plaça on anàvem sempre, que tenien una nena molt llesta però molt tímida amb la que jugàvem esperant el menjar.

Nosaltres amb la posta de sol darrere
Veient la posta de sol

Vam fer temps per veure la posta de sol, que valien molt la pena, i vam donar una última volta per aquesta illa tan petita i tan completa al nord de Cebú. Ens quedem amb ganes de bussejar més, i passar uns dies més amb aquest ritme de vida, però ens esperen més destins en aquest país de 7.000 illes i 100 milions d’habitants.

No sabem on estan, però sí, són molts…

 

2 Comments

  1. Que tristeza que la natura pierda su fuerza como los corales y que no seamos conscientes!!!

Comments are closed.

Close