La frenètica, immensa i única Tokio

No es pot descriure Tokio en un post, ni en 10. El ritme de vida, els estímuls, la quantitat infinita de coses per veure i la sensació constant de descobrir coses noves ens acompanya durant la nostra estada, i ens enamora d’aquesta inigualable metròpoli.

Dia 390 de viatge

Tokio, 4º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

Avui  serà un dia d’aquells d’arribar a l’habitació cansats, estimulats, i amb la sensació d’haver vist milers de coses noves.

I és que Tokio no és una ciutat per prendre’s a la lleugera.

El temple d’Asakusa

A part d’immensa, has de lluitar amb l’idioma, les indicacions, el metro, la gent, i els centenars de milers de llocs guais que visitar. Toca anar per feina, massa coses i massa poc temps per veure-ho tot. I a sobre, fa un fred horrorós.

Després de lidiar amb el metro i el nul anglès dels amics nipons, aconseguim arribar a Asakusa, on visitem amb la boca oberta el temple Sensoji, del que es diu que és el més antic de la ciutat (any 682, poca broma). Caminem per Nakamise, que baixa perpendicular al temple plena de tendes tradicionals amb història, fundades a l’època Edo, on provem algun dolç típic que tenien gratis per tastar (si no de què…).

Vistes de del punt d’informació

Després de perdre’ns una estona, combatim el fred amb una bona caminata fins al punt d’informació turística, que tenia un mirador al 7è pis que ens ajuda a veure el barri des de dalt. Tot seguit, baixem pel carrer Kappabashi entre tendes i olors, i entrem al barri dbe Ueno. Creuem un parc gegant ple de cirerers (ara sense fulles, a la primavera deu ser un espectacle), i gaudim del temple de Kaneiji, del 1625, quasi sols.

El fred apreta, i decidim anar fins al barri d’Ayanaka, vida local i temples petits que disten molt del Tokio massiu i frenètic que teníem en ment. Parem a un petit local a dinar un Ramen (sopa de fideus amb vegetals) i un curri, i socorrem a una anciana que es fot una castanya important perdent l’equilibri (quasi torna a caure agraïnt-nos amb una reverència…).  Desfem el camí per arribar a Yanaka Ginza, zona amb tendes artesanals.

Passejant per Akihabara

Caminem una estona fins arribar a un altre punt de la ciutat diametralment oposat al que hem vist al matí: Akihabara. Carrers plens de centres comercials, anuncis lluminosos, soroll, trànsit i molta, molta publicitat.

No sabem si és la tònica habitual de la capital, però visitem 4 tendes (i hi havia moltes més) de còmics, figures de manga, cartes Magic, i milers d’articles “frikis” que ocupaven entre 6 i 7 pisos a cada tenda. El mercat a Japó és massiu i l’oferta inacabable. Bola de Drac, Doraemon, One Piece, Naruto… El paradís per qualsevol aficionat al gènere.

Jugant al clàssic Street fighter

De casualitat ens trobem el Mocha Cat Cafe, una particular cafeteria on pagues per prendre alguna cosa en una sala plena de gats. A que no sabeu què vam fer? Qui conegui la Patri sí ho sap. Després d’una estona d’acariciar gats perses, donem l’aventura felina per finalitzada.

Comença a ploure, i ens refugiem a un parell més de tendes, abans de començar a tornar cap al barri. Fa molt fred, el paraigües està trencat, i estem reventats.

Però estem imparables. Japó ens ha despertat tots els sentits.

Demà tocarà un altre dia d’aquells d’arribar a l’habitació cansats, estimulats, i amb la sensació d’haver vist milers de coses noves!

 

Dia 391 de viatge

Tokio, 3º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

Tokio no perdona, i si vols aprofitar-lo al màxim, el descans no és una opció.

Una de les ciutats més poblades del món, que a més compta amb atractius a cada cantonada tenia pinta que ens  tindria ocupats moltes, moltes hores.

El mercat és inmens!

Tot i el cansament del dia anterior aconseguim sortir a afrontar un dia clar i solejat, però molt fred, per agafar metro i baixar a Tsujiki. Allà, visitem el Tsujiki Market, el mercat de peix de Tokio i un dels més gran del món. El problema és que aquesta gent té la mania de vendre el peix molt d’hora, i quan arribem ja estaven recollint. Tot i el fail, ens fem la idea de la immensitat del lloc creuant-lo de punta a punta.

Als voltants del mercat els carrers anaven plens de gent, que feia llarguíssimes cues per entrar els infinits restaurants de Sushi que hi ha a la zona propera a la llotja, amb el peix més fresc de tota la ciutat. Amb el mercat visitat, doncs, seguim fins a Ginza, un dels barris més pijos de Tokio.

El carrer de les tendes de luxe

Ginza era un barri que, salvant les distàncies de la comparativa, podria ser Passeig de Gràcia i voltants. Tot de primeres marques en luxoses tendes a peu de carrer (algunes fins i tot, ocupant edificis sencers de 6 i 7 plantes), cartells lluminosos gegants, i moltíssima gent caminant amunt i avall. Diumenges i festius tanquen alguns carrers al trànsit i fan que tot sigui peatonal, i és el cas d’avui. Agraïm l’espai extra per observar amb perspectiva tot el que es rodeja. La ciutat viu en un atac permanent de màrketing i publicitat, invasiu, agressiu i perfectament mimetitzat amb l’entorn.

Hora de les llums de Nadal!

Creuem de camí l’estació Central, seguint amb l’exemple, Sants Estació multiplicat per 75893 i amb tota Catalunya i part d’Andorra ficada a dins. Intentem sense èxit trobar un lloc barat per dinar, més que res perquè la gent feia cua a la porta de tots i cada un dels locals, i no eren precisament curtes.

Acabem dinant a uns quants carrers d’on érem, i seguim fins al Palau Imperial. No tenim gaires dades sobre el lloc perquè estava tancat (bona idea tancar un dissabte no?). Hi tornarem u dia d’aquests i ampliarem, tenia bona pinta.

Es fa fosc d’hora, i és quasi Nadal. Sumem aquests dos fets i afegim-li Tokio: llums de Nadal! A diferència del nostre últim nadal a Amman (Jordània), aquí SÍ es nota l’ambient nadalenc, i aquesta gent no s’hi mira gaire al’hora d’omplir la ciutat de llums.

Ambient nadalenc, gràcies Japó

Carrers llarguíssims on cada arbre (cirerers  la majoria) han sigut adornats per llumetes a cada branca, i fan del passeig un espectacle. Un altre punt interessant, el centre comercial Caretta Shiodome (un de tants) tenia un espectacle de llums i música a la terrassa del primer pis, aplegant a centenars de persones per veure’l.

Tot i que fa un fred horrorós, que ningú parla anglès, que estem caminant una quantitat de kilòmetres que no és normal, i que òbviament Japó és car, ens està encantant tot el que estem veient. Temples antiquíssims, tecnologia punta, freaks, edificis altíssims, llums, soroll, tradició, menjar… Només fa tres dies que estem i ja podem dir que ens encanta aquest lloc.

 

Dia 392 de viatge

Tokio, 4º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

Costa sortir amb aquest fred, refugiats al llit amb la calefacció a tope, però és el preu que hem de pagar per no perdre’ns ni un racó de Tokio.

El metro a petar…

Al metro ja som uns experts, però encara ens sorprèn la manera de funcionar d’aquest país. Per una banda, la gent fa cua esperant el comboi de manera quasi militar, fent dues línies paral·leles a les portes amb un espai al mig pels que surten. No obstant, en hores punta, les empentes sense escrúpols son protagonistes, arribant a ser fins i tot incòmodes pel que les rep sense tan sols un “disculpi”. Però el més xocant, és el silenci sepulcral en el que viatja aquesta gent. Ningú, absolutament ningú, obre la boca. A vegades fa por i tot. Hi ha fins i tot avisos alertant que la gent vigili amb el volum DELS AURICULARS, per no molestar als altres. I nosaltres acostumats als trens plens de canis amb altaveus.

La Patri,guanyadora indiscutible del Mario Kart

Baixem a Shinzuku, per caminar pels carrers de Kabukicho, una de les zones més animades de la ciutat. Està ple de locals de videojocs, recreatius, i fins i tot restaurants amb espectacles de robots. Caminar per allà va ser una experiència sensorial important, i més tenint en compte que era diumenge i estava petat. Vam fer una parada a un dels recreatius, per jugar al “mario kart” en una màquina amb volant i pedals, i a sobre un contra l’altre a la mateixa partida, divertidíssim.

Impossible treure el premi a la primera

Passegem pel Shinjuku Golden Gai, un barri amb més de 300 locals que es va fer popular després de la guerra, i que encara conserva l’encant d’aquella època, amb carrers estrets i bars molt cabracterístics. O això semblava, perquè com som uns inútils era diumenge i estava  tot tancat.

Sortim de la zona per caminar fins al Metropolitan Building del govern de Tokio, que té un mirador a 45 plantes totalment gratuït. Allà vam gaudir de les vistes a tota la ciutat, i fins i tot vam divisar la silueta del Fuji, la muntanya més famosa de Japó.

Vistes de la ciutat de tokio
Les vistes són impressionants

Dinem a un local especialitzat en curris (pels que pensàveu que Japó és només sushi, nop), i caminem una estona llarga fins Shibuya. Recorrem sencer el Takeshita Dori, un carrer conegut per vendre articles relacionats amb els ídols adolescents dels japonesos (els one direction d’aquí). Estava ple de gent vestida “kawaii”, (bosses de pandes i gossets, gorres amb orelles de gat, vestits amb tutús, botes altes, colors, lents de contacte liles o verdes…), un estil bastant de moda avui dia allà.

L’encreuament de Shibuya

Acabem a Omotesando, zona de marques cares i edificis pintorescos, i arribem al famós encreuament de Shibuya, el més transitat del món.  A qualsevol pel·lícula amb referència a Tokio es pot observar aquest encreuament, i vam veure’l des de tots els angles possibles. És difícil de creure la immensa quantitat de gent que envaeix el carrer a cada semàfor verd.

Per  cert, l’anècdota estúpida del dia: vam estar fent fotos i vídeos a un encreuament que no era, abans de mirar el mapa i descobrir-ho. “Doncs no és per tant”, dèiem, mentre la gent es preguntava què coi gravàvem…

 

Dia 393 de viatge

Tokio, 4º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

El clima a Tokio ens està donant dies amb sol, clars i frescos(que no freds), i conviden a caminar durant hores. I això hem fet des que vam arribar.

La Patri amb el Mario
Amb el meu amic Mario

Avui tornem a la zona de l’estació de Tokio, i ens apropem a l’antiga, que es la vam descuidar l’últim cop. Encara funcional i important, tot i que la nova li ha tret bastanta feina, és un edifici que mereix una estona de visita, Allà, ens informem sobre els trens que hauríem d’agafar per la nostra ruta.

A Japó existeix un bitllet bastant famós, el Japan Rail Pass, que a tots els blogs, revistes i publicacions sobre aquest país recomanen ferventment comprar. És un bitllet il·limitat, per la gran majoria de trens, durant 7, 14 o 21 dies. Sona bé, no?

Japonesos jugant als recreatius
Són boníssims jugant als recreatius

Doncs resulta que convé mirar bé quina ruta es seguirà, ja que no és l’únic “pass”, i a vegades pot sortir més car. En el nostre cas, les amables (molt, molt amables) treballadores de l’estació ens van recomanar planificar una ruta (van flipar quan vam respondre “ni idea” a la pregunta “on anireu després de Tokio”. Vam estar una hora decidint la ruta en base a dades i recomanacions que ja teníem, i elles ens van calcular la diferència de preu entre  comprar per separat o utilitzar el Pass, i sort que no vam comprar el que teníem pensat. Agraïts, amb una ruta feta i un estalvi potencial, vam marxar somrient de l’estació.

Feliç com una perdiu

Vam donar voltes per Tokio amb quasi tot el que volíem veure tatxat de la llista, i vam entrar a un local a empapar-nos d’una cosa ben japonesa: els recreatius. Allà, a part de fer unes quantes partides, vam veure en directe aquella imatge clàssica de l’asiàtic jugant a nivells de dificultat tan alts que semblen de mentida. Fins i tot un noi jugant mentre llegia un còmic. També vam entrar a un “fotomaton” a fer-nos unes fotos molt populars entre les adolescents, que et permet retocar la imatge amb stickers, cors, ampliar el tamany dels ulls, i altres coses “kawaii” de pandes, gatets i logos de la Hello Kitty. No accepto comentaris al respecte.

Foto Kawai
Foto Kawai, super divertit

Us deixem alguna imatge, perquè entengueu el meu drama la tarda tan divertida que vam passar. Una manera com qualsevol altre d’acomiadar-nos de la boja, frenètica i incomparable Tokio.

1 Comment

  1. No sembleu vosaltres, després de més d’un any de veureu’s amb bañador i roba d’estiu, ara tapats.
    I el canvi ha estat gran de les illes paradisíaques al tumult de la civilització.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close