Narita, arribem al fred Japó

Kamakura
Passar de la calor sofocant i les platges d’aigua clara, al fred, la neu i la riquesa cultural d’un dels països que més ganes tenim d’explorar. Abrigats i motivats trepitgem Japó per primer cop!

Dia 388 de viatge

Bohol, 35º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

Un trycicle ben d’hora, ben d’hora, per acostar-nos al port de Bohol. 

Allà, un canvi de ferry (l’oficial s’havia espatllat, què bé), i un parell d’hores fins a l’illa de Cebú. Esquivar taxis, trycicles, i pesats en general quasi automàticament, i arribar fins el bus-llançadora que ens durà a l’aeroport.

Mitja hora de trajecte per arribar a l’aeroport internacional de Cebú.

Una expedició exprés per agafar menjar i gastar-se els últims pesos que ens quedaven.

Una parada ràpida per menjar-s’ho tot.

patri a l'aeroport de Narita
Acabem d’aterrar!

Una espera llarga per endevinar la porta d’embarcament, i dirigir-s’hi.

Una facturació, un control de seguretat, un escàner, i un últim tram fins a l’avió.

Adèu Filipines, gràcies per tot!

Prop de 7 hores de vol. Un parell d’hores de diferència horària. Fred, moltíssim fred. 

Per fi, hem arribat a un dels països que més il·lusió ens feia visitar.

Konichiwa, Japó!

Vam arribar absolutament reventats al nostre allotjament a Narita, una petita ciutat aprop de l’aeroport internacional, que ens serviria d’escala abans d’arribar a Tokio.

Sergi menjant katsudon
El primer sopar a Japó, boníssim!

Les primeres impressions ens van fascinar: la netedat, la pulcritud, la puntualitat dels busos… Només arribar fem una neteja general de tota la roba, preparem la d’hivern (la poca que tenim) i sopem un katsudon (arrós amb ou, llom arrebossat, i altres espècies), una sopa, i un te. Som feliços!

Aquella nit vam descansar com mai. Estàvem motivats, amb ganes d’explorar, i amb molta, molta energia viatgera.

Japó, prepara’t. Anem a per tu!

 

 

Dia 389 de viatge

Narita, 8º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

No podem despertar-nos més feliços, més excitats i més descansats.

Lluny queden les nits de xafogor, les habitacions massa bàsiques, sorolloses o brutes, els llits durs, i els lavabos amb poca aigua.

Lavabo japonés electronic
El lavabo intel.ligent

Ens despertem a Narita, en un hotel que, per error, sí, ens carrega les bateries de nou. Estem a Japó, i en tenim masses ganes!! (per error, perquè vam reservar pensant que el preu era en yens, i era en pesos…)

Hem decidit parar a Narita primer pels seus temples, i per que al ser una ciutat petita ens servirà de punt de partida abans d’endinsar-nos a l’immensa Tokio.

El fred es notava, i la roba d’hivern que portem un any carregant per fi pren protagonisme. Caminar per Narita és una experiència de tranquil·litat i harmonia, amb carrers sense trànsit, gent passejant en calma i silenci, i molt, molt net. Fins i tot uns altaveus amb música nadalenca remataven el clima de pau que es respirava. Passem per diverses tendes amb souvenirs i coses típiques (no oblidem que estem a 5km de l’aeroport internacional, en temporada alta es peta de turistes), però tot i així era interessant, diferent i atractiu de visitar.

Sergi i Patri amb cara de felicitat
No podem estar més contents d’estar al Japó

Tot seguit, entrem a un punt d’informació que acollia una petita exposició sobre la ciutat i alguns personatges importants de la regió, sent un lloc important de peregrinatge pels devots budistes durant molts segles.

I a pocs carrers d’on estàvem vam trobar la raó: un complex imponent de temples anomenat Naritasan Reikokan, amb diversos temples, pagodes, jardins i fins i tot una antiga escola de cal·ligrafia. De sobte semblava que haguéssim entrat a una pel·lícula d’època, pels edificis, el misticisme que es respirava, els amulets penjats dels arbres, el jardí amb cascada, els monjos amb vestit tradicional… Desenes de referències que havíem vist al cinema les teníem per fi davant dels ulls. No paràvem de somriure, i observar encuriosits.

El temple de Narita

Després d’aquesta recomanadíssima parada, vam entrar a un centre comercial a veure de primera mà l’altra cara de Japó: la consumista. Absolutament increïble la quantitat i varietat de productes que vam arribar a veure en uns minuts. Acompanyat d’anuncis, cartells, música i tot tipus de dibuixos manga anunciant el preu. Tot un espectacle. Però no podíem perdre gaire temps mirant coses que no compraríem, havíem de marxar.

Hi ha màquines de vending a tot arreu

I el metro va ser una altra experiència. Hem après que les infinites ganes que tenen els japonesos d’ajudar és inversament proporcional al seu nivell d’anglès. NINGÚ PARLA ANGLÈS! I el millor, et parlen en perfecte japonès esperant a que els entenguis. No obstant, són tan educats que no pots fer més que somriure i agraïr l’esforç que fan per donar-te un cop de mà.

Després de dos transbords i un metro, arribàvem a Tokio, a un bonic barri residencial allunyat del centre on faríem base per explorar la capital.

Menjant en una taverna japonesa

Rematem el dia sopant a un lloc tan local que només tenien la carta en japonès, i cap dels treballadors deia una paraula en cap altre idioma. Un cop més, però, les infinites ganes d’ajudar els fan anar a buscar a una noia de la tenda del costat que si parla anglès, i que ens escull 6 plats diferents per sorpresa nostra (i de la nostra cartera, que ha patit una mica més de l’habitual).

Fa fred, però no el notem. Estem a Japó!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close