Passejant per Kamakura, congelant-nos a Nikko

Història i platges s’uneixen en harmonia a Kamakura, ben aprop de Tòquio i molt recomanable de visitar. Després, un metre de neu ens espera a Nikko, amb els seus espectaculars temples a la muntanya. A passar fred!

Dia 394 de viatge

Kamakura, 4º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

Als voltants de Tokio hi ha algunes ciutats populars i amb molta història, perfectes per passar un dia fora i tornar a la nit a dormir a la capital. Kamakura és una d’aquestes ciutats, i ens esperava a una hora de tren.

Kamakura
Avui toca visita a Kamakura

A 50 km de Tokio, Kamakura va ser el centre polític del país durant un segle quan el shogun Minamoto Yoritomo la va escollir com a base del nou govern militar de 1192. Avui, Kamakura és una destinació turística molt popular gràcies especialment als seus temples, santuaris i també, per què no dir-ho, a les seves platges.

Vam començar la ruta visitant el temple Gokurakuji, que per desgràcia era de pagament. Bé, després vam anar veient que absolutament res era gratuït, i això ja no era Tailàndia, on per un euro accedies a tot arreu. Havíem de ser molt selectius amb les entrades que pagàvem, o el pressupost es faria un hara-kiri en pocs dies.

Un estudiants ens van parar per fer-se una foto amb nosaltres

Ens va cridar l’atenció la manera de resar pels sintoistes a Japó, que tants cops havíem vist a Doraemon o Shin Chan (ens adonem de la quantitat de dades que aquests dibuixos de la infància ens han donat. Ara falta aprendre kame hames). Fan reverència a l’altar, i llencen unes monedes com a donació (no falla, sigui quina sigui la  religió…). Tot seguit, juntes les palmes de les mans, i prèvia pregària, fan dues palmades i tornen a fer reverència.

Vam seguir la visita veient el Gran Buda (des de fora), i un temple més abans d’agafar un camí de treking molt assequible que atravessava un bosc fins arribar a un turó des d’on es veia el mar. El contrast era maco de veure. Fins i tot, en un petit mirador no gaire accessible, es divisava el Fuji, enorme i elegant. Vam acabar l’excursió, creuant un parell de temples més, i després de dinar vam acostar-nos a la platja de Kamakura on uns surfers ens van sorprendre, tenint en compte el fred infernal que feia.

La torre de Tokio, clavada a la torre Eiffel

De tornada a Tokio, vam adonar-nos que ens mancava una cosa per visitar a la ciutat i que no podíem marxar sense veure. Així que vam parar a veure la Torre de Tokio, que recorda inevitablement a la Torre Eiffel tot i ser 8 metres més alta. Aquesta torre de telecomunicacions és un dels punts clau de la capital de Japó. Vam visitar-la des de la base, no sense abans, perdre’ns per primer cop al caòtic metro tokiota, on les línies infinites s’afegeixen als kanjis i la megafonia en japonés, per acabar de fer l’aventura divertida i entretinguda.

Ens acomiadem de Tokio amb un gran record, i moltíssimes ganes de seguir explorant aquest misteriós i espectacular país.

Propera parada, Nikko!

 

Dia 395 de viatge

Nikko, 2º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

Són les 6:30, i saltem de llit combatent el fred matinal amb torrades i calefacció. Motxilles a l’esquena, abrics cordats, i sortim cap al centre. Un parell de transbords, un shinkansen (un dels trens ràpids d’aquí) i un tren local per acabar passant-nos de llarg la parada on teníem l’allotjament i tornar irremeiablement enrere a deixar les motxilles a una acollidora casa japonesa.

muntanyes dels alps japonesos
Comencem a veure les muntanyes dels Alps Japonesos

Ara sí, baixem a Nikko. Es tracta d’una petita vila de muntanya, famosa entre altres coses pel seu santuari Toshugu, i per l’entorn natural de cascades, llacs i senderisme que el Parc Nacional del mateix nom ofereix.

Com hem arribat amb el temps just gràcies a les nostres nul·les habilitats per no adormir-nos al tren, comprem ràpid un Pass d’autobús que ens estalviarà bastants diners en trajectes curts (els encanta fer Pass de tot), i dinem un Ramen (sopa de fideus japonesa) per agafar energia i encarar un mini-trekking.

Sergi abrigat davant d'un llac
Es nota que fa fred,no?

Fa un fred molt, molt heavy, i després d’una hora de bus arribem al llac Chuzenji , al bell mig del parc nacional de Nikko. Entorn increïble, muntanyes nevades, arbres blancs, i neu al nostre voltant. Feia una setmana estàvem torrant-nos al sol a Filipines,i ara congelant-nos a Japó. Després d’una hora breu rodejant el llac i gaudint del paisatge, tornem amb el bus a Nikko per tornar a la nostra Guest House. A les 17:00 ja quasi és fosc, i no convenia estar perduts per la muntanya.

cases nevades
Hi ha neu per tot arreu!

A l’arribar, ens esperava l’Iuichi, un simpàtic japonés que regenta una humil Guest House (Nikko Guest House)a la ciutat anterior a Nikko, Imaichi. És guia dels temples de Nikko, i ens passem la tarda parlant amb ell mentre bevem te i ens resguardem del fred a la seva Kotatsu, una taula baixa japonesa amb estufa a sota i mantes, on pots seure i escalfar-te com tots hem vist algun cop a Doraemon. El bombardegem a preguntes, doncs era el primer japonés amb bon anglés que coneixíem des de que hem arribat.

Per sopar, Ramen a un restaurant ben local. Entra sol, amb aquest fred. Estàvem a -4 graus…

 

 

Dia 396 de viatge

Nikko, 1º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

Ens despertem amb alarma en aquella habitació freda, tapats amb mil mantes. Correm a vesti-nos i a refugiar-nos a la taula del Doraemon de l’Iuichi, que ens dóna algunes recomanacions pel temples abans de marxar.

La Patri a la guest house
La millor taula del món

Una parada de tren, tres de bus, i ens plantem davant del Shinkyo bridge, un dels tres ponts més macos de Japó segons… Japó. Creuar-lo és sinònim de bona fortuna, però aquesta fortuna no és gratuïta i optem per fotografiar-lo des de lluny. Seguim caminant i visitem el Kosugi Hoan Art Museum per fora, un edifici amb arquitectura tradicional japonesa amb jardí, que a més gaudim totalment sols i en silenci. Vam seguir avançant fins arribar al punt clau de la visita, el Toshogu Temple. Era a l’únic al que preteníem entrar, també era el més car, però tothom ens deia que no ens el podíem perdre. I tenien raó.

Un dels ponts més macos de Japó
Un dels ponts més macos de Japó

Després de creuar la porta principal, simbolitzada amb “toris” de la religió sintoísta, deixem enrere els tres “edificis sagrats” que donen la benvinguda al temple i ens trobem de cara amb els tres micos savis. El que no veu, el que no escolta i el que no parla. Sí, com els del whatsapp. Als nens se’ls ensenya (o ensenyava) a fer com els micos, per no veure, escoltar ni dir cap cosa dolenta. Passat això, entrem a través d’una segona porta al complex principal. Fotografiem al “gat adormit”, considerat tresor nacional, que és una petita figura d’un gat adormit (no ho haguéssiu dit mai, oi?) que protegeix l’entrada a la muralla. Aquesta, rodeja el temp

Un dels toris de l’entrada al temple

le fins arribar, després de moltíssimes escales, a un altre petit temple elevat.

Refem el camí, i entrem al temple principal, decorat amb pintures, escultures a la paret, i motius xinesos i japonesos com dracs, ocells, o retrats de monjos meditant.

A l’acabar, entrem a un temple annex que culminava la visita, on un monjo explica en japonés i castellà (sí, vam flipar, creiem que s’ha après tots els fonemes per traduir el que deia a l’espanyol) la llegenda del “drac que plorava”.

Els micos del whatsapp tenen origen japonés

Feia sonar uns bastons de fusta (similars als usats en ball de bastons) per tot el recinte. Però quan es posava en un punt concret (just a sota del drac que estava dibuixat al sostre), aquest so variava i rebotava per tota la sala. Un efecte molt curiós que atribuïa a la presència del drac. A més, 12 figures que simbolitzaven els 12 animals de l’horòscop xinès presidien la paret principal, i t’animaven a demanar un desig.

Amb els temples visitats, agafem un bus que ens porta a Yumoto Onsen, un poble perdut a la muntanya des d’on neixen les fonts d’aigua termal que alimenten aquests Onsens (piscines d’aigua termal natural a Japó, on et pots banyar). No vam fer-ho, perquè estava TOT tancat. Poble fantasma. Massa tard per temporada de tardor,massa d’hora per temporada d’esquí.

Paisatge amb molta neu
Nivell de neu: alt

Des d’allà, amb un pam de neu al terra al nostre voltant, comencem un petit treking rodejant un llac fins arribar a les catarates Yutaki. En alguns trams hi havia massa neu, feia massa fred, i en general havíem d’estar pendents de no relliscar i caure, però gaudim l’excursió amb paisatges nevats, llacs, i aquestes cascades que ens van encantar. Mai haguéssim imaginat poder estar a Japó al’hivern.

A la tarda vam dinar al mateix restaurant que l’altre dia. Un matrimoni va començar a conversar amb nosaltres en un anglès molt bàsic, però es feien entendre prou bé. Vam acabar xerrant amb ells, el cuiner, i l’Iuichi (l’home el va trucar per que vingués) i ens va acabar convidant al dinar, fins i tot pagant-nos un plat extra perquè tenia por que ens quedèssim amb gana. Encantadors.

El Sergi practicant caligrafia japonesa
Classes de caligrafia

Ja a la guest house, l’Iuichi  va treure tinta i paper i ens va ensenyar com escriure els nostres noms en japonès (dir “en japonés” és molt,molt simple. Ja escriurem sobre el tema.) Vam practicar cal·ligrafia tradicional durant una bona estona, amb resultats discutibles, mentre bevíem te. Immersió local total.

Us deixem fotos dels kanjis per que veieu l’ofensa que vam fer en pocs minuts a un art mil·lenari com aquest…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close