Hakone, o com tenir el Fuji davant i no veure’l

Ens desplacem fins a Hakone, poble de muntanya fred i turístic, on aparentment les vistes del Fuji tallen la respiració. La Patri aprendrà a cuinar fideus Soba, i la nostra excursió per veure la muntanya més famosa de Japó tindrà un resultat… incert.

Dia 397 de viatge

Nikko, 1º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

L’alarma sona d’hora i amb un fred terrible, ens vestim i sortim a esmorzar i acomiadar-nos de l’Yuichi. Ha sigut breu però ens emportem un gran record d’ell i la seva guest house. De fet, ha sigut on més hem après de moment sobre Japó, doncs l’hem bombardejat a preguntes des del moment que vam veure que parlava bon anglès.

Cap a la propera parada!

Avui serà un d’aquells dies perduts, de moure’s d’un lloc a l’altre. Els voltants de Tokio estan molt ben connectats amb la capital, però no existeix (en la majoria de casos) una línia directe que no t’obligui a passar per la gran ciutat. Sortim doncs de Imaichi per arribar fins allà, i a l’estació Central, agafar un altre tren que ens portés a Hakone.

Hakone era un altre destí turístic conegut, amb un llac i diverses activitats i temples per veure. No obstant, el motiu que el fa realment atractiu és (l’aparent) vista espectacular del Mont Fuji, o Fuji-San com diuen per aquí. Arribar a Hakone va ser fàcil, després de dos transbords, ens plantàvema l’estació de Hakone-Yumoto i caminàvem 15 minuts per trobar l’Azito Guest House, una gran troballa. Tenen “llits càpsula”, els típics de Tokio per executius que han perdut el tren de mitjanit per pura fidelitat a l’empresa i dormen a uns llits de talla “taüt” per no fer tard l’endemà. Els d’aquí, però, són llits dobles, en fusta i gens claustrofòbics.

Instal.lats al hostel de Hakone
Insta.lats en el hostal de Hakone

Dinem i donem una volta per Hakone abans que es faci fosc. Bastant ple de gent (cap de setmana), recorda bastant a qualsevol poble de muntanya que podem tenir a Catalunya. Caminant, vam veure una senyera penjada en una finestra d’una casa òbviament local, i vam fer una foto encuriosits, preguntant-nos què pot portar a un japonès de Hakone a tenir una bandera catalana penjada al balcó. Quan cau el sol i comença a fer més fred, ens refugiem a la guest house de nou. Estaven celebrant una festa, la “festa del soba” (fideu japonès). No havíem acabat de preguntar, que la Patri ja estava posant-se el davantal per ajudar a preparar els fideus.

Cuinant fideus tradicionals Soba

Ens van ensenyar com cuinar-los i preparar-los, i vam acabar sopant amb 20 japonesos i un australià que vivia a Japó des de feia 5 anys, i parlava un japonès fluït que sorprenia bastant al escoltar. Va ser una nit divertidíssima, on ningú entenia al del costat però tots ens fèiem entendre, una immersió de les que ens agraden als països que visitem. En una d’aquestes converses, on l’australià anava traduint ambdues bandes, una senyora gran ens explica orgullosa que la seva filla està vivint a “Manulesa”.Eh?, A on?” “Manulesa, Barselona!” “Manresa?!”. Sí, casada amb un català i mare de dos nens catalano-japonesos. De sobte, se’ns encèn la bombeta. “Ehh!! Això es casa teva??”. Misteri resolt. Què petit és el món.

En definitiva, vam passar una tarda-nit inoblidable.

Per tot això, Hakone ja havia valgut la pena

 

Dia 398 de viatge

Hakone, 1º

Nivell de nostàlgia: 765%

Nivell d’energia: 100%

Baralles: 15

Havíem d’agafar un bus a les 9:15 per aprofitar l’únic dia que passaríem a Hakone, i sorprenentment, contra tot pronòstic, i per primer cop en la història de Què Fills de Ruta… l’agafem.

Arribem al llac, cel ennuvolat

Restem incrèduls encara avui dia, però vam matinar amb èxit.

Però prou de medalletes. Avui explorem Hakone.

Context:

A Hakone hi ha: un parell de pobles, un vaixell per fer un tour caríssim i veure el Fuji, un funicular caríssim per veure el Fuji, un tren cremallera caríssim per veure el Fuji, un bus caríssim que connecta tot això, i nosaltres. Estem aprenent que a Japó es paga per absolutament tot, i no poc. Tot està estructurat en tours, “pass” especials amb descomptes, activitats imprescindibles, i tickets d’entrada per tot. Cal estudiar molt bé el que es vol fer a cada lloc, i com s’hi arribarà, ja que és fàcil que els diners vagin desapareixent màgicament entre sushis i “special pass”.

Nosaltres vam optar per l’opció menys dolenta: un pass d’un dia per agafar el bus per la zona, i que ens incloïa el tren de tornada a Odawara (a mig camí d’on érem i Tokio). Així que a primera hora agafem un bus camí al llac, des d’on esperem veure el Fuji. Caminem abans per un temple davant del l’aigua, amb la porta literalment dins del llac, i pugem al mirador des d’on es tenen millors vistes a la muntanya.

Tori gegant davant del llac
Tori gegant davant del llac

I la muntanya?

Pos no està. No, no l’han tret, però hem tingut la infinita sort de venir en un dels pocs dies d’hivern amb núvols baixos. Vam esperar pacientment una hora i mitja per veure si escampava, però només vam arribar a veure la base. Per sort, ja l’havíem vist al tren, i a Kamakura de passada. El Fuji, ja que traieu el tema, és un volcà de 3776 metres, que es considera un símbol indiscutible de Japó. Amb la icònica forma amb el cim pla i els núvols quasi permanents que el rodegen, aquest volcà inactiu (però no extingit), va entrar en erupció per últim cop al 1700, i és resultat de l’intensa activitat sísmica de l’illa. Ha sigut un tema recorrent en la cultura popular, literatura, pintura i fins i tot militar. De fet, “Fuji” vol dir “riquesa samurai.”

Però vaja, que no estava.

Hakone
Fail total “veient” el Fuji

Una mica decebuts, agafem el bus per visitar un dels altres pobles la poca estona que teníem abans d’haver de marxar. Hakone té molt a oferir, però si no vols gastar gaire, s’acaba ràpid. Dinem per acomiadar-nos del poble, i tornem a fer un parell de transbords per arribar a Tokio. Des de Ikebukuro, agafarem un bus de 4 hores fins a Nagano, on pretenem estar tres dies i començar a allunyar-nos de Tokio i els seus voltants.

Arribem a una ciutat molt freda, i amb neu caient. Caminem durant 15 minuts, fins arribar al Unicorn Hotel, on ens rep el Hire amb un anglès molt bàsic. Al veure les instal·lacions i l’habitacions, dóna la sensació que aquest hotel va ser en algun moment anterior un “love hotel”, un d’aquests discrets i privats per amants il·legítims. Avui dia, l’opció més econòmica a Nagano.

Que encara que diguin que Japó no és car… És car.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close